L’Europa confinada
LIMITACIONS. L’Europa dels cafès ha tancat per por del contagi. Les restriccions s’han endurit i generalitzat. Aquest cop l’onada ens passa a tots per sobre pràcticament igual. Units en la vulnerabilitat. A Alemanya el govern avisa que encara queden cinc mesos de restriccions severes. Tornen els tocs de queda i el silenci als carrers. Els qui van sortir més benparats de la primera onada -Suècia, Portugal, Hongria...- ara se senten desbordats.
Ja han passat vuit mesos. L’anunciat suport financer no arriba. La negociació del fons postpandèmia de la Unió Europea continua ostatge de la picabaralla política entre uns governs que han fracassat a l’hora de protegir la gent. L’exasperació pública va agafant cos.
Ja no hi ha nova normalitat i gairebé ens hem oblidat de totes aquelles discussions inicials sobre un món que sortiria canviat d’aquesta crisi. L’angoixa col·lectiva ens fa enyorar el que teníem. Necessitem desesperadament el retorn del contacte físic, les trobades familiars, la cultura i la possibilitat de viatjar. Però, sobretot, necessitem la certesa de la feina: de treballar, fer plans i arribar a final de mes.
PROTESTES. En aquest interregne, el món torna a la convulsió. També les treves semblen esgotades. Creix l’escepticisme i la desconfiança en els governs i en les seves limitacions. El cost emocional de la pandèmia va prenent cos. L’Organització Mundial de la Salut admet haver constatat “la fatiga de la pandèmia” a Europa i com això afecta el compliment de les mesures de protecció.
Fa alguns dies, un grup de manifestants van llançar còctels Molotov contra la policia a Florència. Un malestar que també es reproduïa a Nàpols, a Milà o a Torí contra les últimes restriccions aprovades pel govern de Giuseppe Conte. El mateix passava a Barcelona, o a Leipzig, a l’est d’Alemanya. A Londres les protestes dels moviments antivacunes van acabar amb enfrontaments amb la policia a Trafalgar Square.
A França la desconfiança s’ha traduït en un llarg missatge a Facebook que s’ha fet viral les últimes setmanes amb una lletania de 36 preguntes sobre la crisi del covid-19, carregades de “per què?” i “per qui?” que barregen el recompte de morts, els silencis mediàtics en la cobertura de la pandèmia, les inversions de Bill Gates, l’efecte de l’hidroxicloroquina o la instal·lació d’antenes 5G. Tot un seguit de dubtes, desinformacions i preocupacions que, sobretot, reflecteixen el grau de frustració que inocula el covid.
DESIGUALTATS. Com més s’allarga la crisi més s’eixampla la fractura social. No és només l’esgotament mental. És la distància entre bombolles de realitats diferents. Entre els qui han utilitzat la por del contagi com a mesura de control; els qui intenten fer veure que governen des de la retòrica i sense recursos; els qui, tenint la responsabilitat de protegir la ciutadania, fan política de mirada curta mentre el virus s’instal·la en un hivern molt llarg. Europa es fa més desigual. No és només la pandèmia. És la seva gestió.
El coronavirus va ser un cop inesperat, impredictible. Però que els seus efectes s’acarnissin amb els més vulnerables no és improvisat, ni innocu. Han passat vuit mesos i les restriccions de moviments no poden ser l’única resposta possible.
