Europa i les seves migracions
Els moviments migratoris que afecten -i sacsegen- la UE són de dues menes: els interns i els que creuen les seves fronteres. Els primers no tenen cap barrera legal; els segons en tenen una de molt rígida al sud i a l’est. La primera determina com es distribueix la població a Europa; la segona, el volum de la seva població. Per tot això les problemàtiques són ben diferents i la discussió també ho ha de ser.
La immigració (deixo de banda l’emigració) des de l’exterior té un aspecte dramàtic. Ho veiem pràcticament cada dia a les notícies. És inhumà que per entrar a Europa s’hagi de córrer el risc d’ofegar-se al Mediterrani. La situació no és sostenible. Una UE que es pensa altament civilitzada no pot tenir, de facto, aquest mecanisme d’admissió. És barbàric. La bona lògica indica que tard o d’hora, i hauria de ser d’hora, s’articularà un sistema ordenat que garanteixi una rebuda honorable i sense víctimes. No sé quin serà però hi serà.
La qüestió llavors és la següent: quants immigrants hauríem de rebre a Europa cada any? Hi ha qui pensa que com menys millor, hi ha qui pensa que ens convé no ser reticents i donar entrada a un flux anual important. Jo em compto entre els segons. Veig una població europea estancada i progressivament envellida. En el moment present la proporció d’europeus de més de 65 anys és del 19%, però les previsions són del 30% l’any 2050. Ara bé, el nostre problema demogràfic no és el problema del món. Al món no faltaran joves. Així, al sud d’Europa tenim tot un continent amb un creixement demogràfic vigorós. La seva població és ara de 1.200 milions però molts dels seus països podrien doblar-la l’any 2050. Sembla completament natural considerar que si a Europa faltaran joves, i en necessitarem, i a l’Àfrica n’hi haurà amb escreix, tots hi hem de poder guanyar traspassant, amb ordre i seny, població del sud cap al nord.
Però perquè prevalgui aquesta posició els que pensem així ens ho haurem de guanyar a les urnes europees. Podem lamentar i ens pot saber greu que el temor a la immigració externa existeixi i, encara més, que generi sentiments dels quals s’aprofiti l’extrema dreta europea. Però si aquest és el cas el més probable és que les formacions polítiques més obertes i més partidàries de la immigració hagin de ser prudents. Els caldrà actuar per moltes vies, incloent-hi l’educació, per desplaçar el centre de gravetat de l’opinió pública europea cap a la posició oberta, però en l’acció política i governamental no es podran separar gaire d’aquest centre de gravetat.
Pel que fa als moviments interns a la UE, que estrictament parlant aquesta no considera moviments migratoris, és sorprenent, al meu entendre, que no hagin sigut més voluminosos. Les diferències de nivell de vida dels diferents estats membres (per no parlar de regions) són grans. Fins i tot tenint en compte les diferències de poder de compra del diner, el PIB per càpita d’Alemanya és 2,3 vegades el de Bulgària. Superior a qualsevol comparació entre dos estats dels Estats Units (encara que la de Massachusetts i Mississipí s’hi acosta). Segurament les rigideses induïdes per les diferències lingüístiques i culturals hi han influït. I potser per bé. El Regne Unit és lingüísticament més accessible que els altres estats, ha rebut força immigració interna i tot sembla indicar que la reacció en contra ha sigut un factor important en el vot favorable al Brexit. En una àrea econòmica com la de la UE, amb completa mobilitat de persones però sense transferències fiscals que puguin esmorteir xocs, les migracions internes, si són de gran magnitud, poden ser desestabilitzadores. És millor que no passin, però a la llarga només la convergència econòmica entre estats podrà garantir nivells de fluxos demogràfics entre ells que siguin fàcilment absorbibles. Afortunadament, les notícies en aquest front no són totes dolentes. Tenint en compte el poder de compra del diner, és a dir, el nivell de preus, el PIB per càpita d’Alemanya era, el 2010, el doble que el de Polònia. L’any 2018 ja és només un 1,7 superior. Afegeixo que la pèrdua de població de Polònia ha sigut inferior a un 1% en aquest període. Si en comptes d’Alemanya considerem Espanya, hem passat de ser l’1,5 de Polònia el 2010 a ser l’1,3 el 2018. En termes nominals Espanya està a més del doble de Polònia, però el poder de compra del diner és superior a Polònia. No ho tenim gaire present però en els últims deu anys el creixement econòmic de Polònia, que no va notar la crisi, ha sigut espectacular.