I l’europea?

EconomistaCatalunya, Escòcia, la Llombardia, el Vèneto, Còrsega... La Unió Europea (UE), que havia de dur la pau entre uns estats amb guerres passades recurrents, no ha evitat la divisió Nord-Sud i Est-Oest i, a sobre, ha exacerbat les tensions regionals dins dels propis estats membres. ¿Un mal invent o un nou ordre supranacional que demana un nou encaix dels estats i nacions que el componen? ¿Un nou ordre que per força trenca els equilibris estatals allà on estaven més mal cosits?

El Regne Unit va decidir fer un referèndum per sortir de la UE poc després d’acceptar que Escòcia fes el seu per sortir del Regne Unit. Un exemple de la doble pressió dels estats de la UE, obligats a cedir sobirania per dalt i per baix, i de la reacció per tornar enrere i “recuperar el control” que, més enllà del Brexit, s’ha estès entre molts països membres de la UE. Primer ho reivindicava la dreta, per aixecar murs contra la immigració interior i exterior; més tard s’hi ha sumat l’esquerra, per recuperar les eines necessàries per garantir la justícia social interna. Per als primers, l’acord de Shengen és un disbarat; per als segons ho és la unió monetària.

Tanmateix, la immigració és imprescindible per sostenir una UE envellida i ha estat sempre un motor de creixement econòmic, i el fet de tenir moneda pròpia no eximeix ningú que vulgui sortir-se’n de la necessitat de ser competitiu. En tot cas canvia la manera com es materialitza aquesta exigència i com es penalitza el seu incompliment. Fora de l’euro es pot devaluar la moneda per recuperar possibles pèrdues de competitivitat, mentre que dins de l’euro no es pot devaluar sinó internament, forçant a la baixa la massa salarial. Tanmateix, això darrer és el que està passant arreu del món, amb independència de si els països disposen o no de moneda pròpia, tal com demostren les dades de què disposa el Fons Monetari Internacional (FMI).

Les limitacions de la UE

No és objecte d’aquest article analitzar el perquè d’aquesta tendència, que té com a conseqüència l’augment de la desigualtat i la colossal concentració de riquesa actual, sinó evidenciar que cap país per si sol no se n’ha pogut lliurar. ¿Podria o hauria pogut lliurar-se’n la UE? Si més no, pot mirar d’alleugerir-la i, sobretot, evitar agreujar-la, com malauradament ha fet amb l’austeritat i l’obsessió alemanya pel superàvit exterior. I és en relació amb això que té sentit jutjar la UE i provar d’influir en el seu rumb. Igual que passa amb el canvi climàtic i els fluxos migratoris, en què el paper dels estats no està sent precisament admirable i en què, si estiguessin aïllats, encara podrien fer-hi menys.

Des del Sud hi ha qui demana convertir la UE en una “unió de transferències”, amb fluxos fiscals permanents de les regions amb més renda a les que en tenen menys. És a dir: fer com es fa a Espanya i Itàlia. És el que el Nord rebutja pels mateixos motius que s’han esgrimit en aquesta sèrie d’articles: perquè aquests mecanismes congelen les disparitats, en comptes de reduir-les, i cronifiquen l’atur a les regions receptores. Tot plegat fa que siguin uns mecanismes totalment injustos, a més d’ineficients, i que empobreixen el conjunt. ¿O algú pot posar Espanya i Itàlia com a exemples d’economies pròsperes i equitatives? ¿Potser la suposada solidaritat Nord-Sud beneficia els aturats, ni que sigui amb subsidi, o més aviat les empreses poc competitives però rendibles gràcies als baixos salaris que l’atur propicia? ¿I aquest atur no és, en definitiva, una malversació de recursos que impedeix un PIB per càpita superior?

A una certa esquerra li fa urticària el concepte de competitivitat, com si fos possible reeixir sense ser-ho. Cert que no cal ser-ho més que els altres ni voler vèncer ningú, però si ho ets menys, estàs perdut i vençut. La competitivitat és una condició de supervivència prèvia a establir el binomi eficiència/equitat; una condició que ningú pot pretendre que un tercer li satisfaci.

L’estat del benestar, en risc

Les dades existents demostren la tendència decreixent de la massa salarial arreu del món i, en conseqüència, la degradació de l’estat del benestar. Al gràfic de la UE podem veure, però, que el nivell de cada país és diferent i proporcional a la seva eficiència o grau de desenvolupament. I dins o fora de la UE, aquest és el repte: assolir la màxima eficiència i emprar-la per maximitzar l’estat de benestar. En aquest sentit cal destacar l’anòmala posició de Catalunya al gràfic, ja descrita en analitzar la factura social del dèficit fiscal: una massa salarial per sota de l’espanyola, malgrat la seva superior productivitat.