A Eurovisió no funcionen ni els algoritmes
La Unió Europea de Radiodifusió (UER), organitzadora del Festival d’Eurovisió, ha informat aquesta setmana de canvis en les puntuacions del certamen celebrat a Tel Aviv dissabte passat. Els canvis afecten els punts atorgats per Bielorússia i causen, entre altres coses, que Espanya perdi els sis punts que li havia donat aquest país, la qual cosa deixa el pobre Miki Núñez amb un únic punt dels jurats professionals. El que ens va donar Putin. Bé, Rússia, que després de tants anys ja comença a ser el mateix.
La correcció no empitjora -sí, era possible...- la posició final d’Espanya al festival, en què el terrassenc va quedar en el lloc 22 de 26 amb la seva interpretació de La venda. Segons el comunicat publicat per la UER, els vots de Bielorússia en realitat van ser generats de manera aleatòria per un algoritme, després que el país -que ara molta gent a Espanya sap que existeix, tot i que encara no han tingut el noble gest d’esbrinar que és una dictadura...- sancionés i fes fora el seu jurat només 48 hores abans de les votacions.
El pitjor de tot no és, però, que elegissin malament els professionals del jurat, que van revelar les seves preferències tot i estar expressament prohibit. El problema és que els seus substituts no van fer funcionar bé ni l’algoritme, que va calcular malament el repartiment de punts i ha fet fer, per tant, el ridícul al país davant dels 200 milions de persones que miren el festival. Per això, la UER, que com totes les coses serioses -amb l’excepció de la infanta Cristina - té seu a Ginebra, ha decidit confessar i moure els fonaments de la classificació eurovisiva que tots vam aplaudir i lamentar a parts iguals a Twitter, a WhatsApp i en tots els vermuts del dia següent.
Els canvis no afecten l’ordre dels quatre primers classificats (Holanda, Itàlia, Rússia i Suïssa). Tot i això, en la classificació general pugen posicions múltiples països, com Suècia (que passa de la sisena a la cinquena posició i millora el lloc del meravellós John Lundvik o Macedònia (de la vuitena a la setena, per a desgràcia de tots els que lamentem el pretès efectisme d’haver posat una nena malalta als vídeos que es projectaven darrere de l’actuació de Tamara Todevska en detriment d’altres. La UER ha atribuït el bunyol bielorús a un “error humà” perquè es va generar una llista de països per atorgar puntuacions en la qual havien de fer-se servir els 10 primers per adjudicar punts, i en lloc d’això van utilitzar els deu últims. D’aquí que es donessin punts a Espanya: LOL!
El caos final a les puntuacions que hem conegut aquesta setmana culmina un festival que en aquesta edició no s’ha lliurat de polèmiques, no només pel cas de l’algoritme borratxo sinó també pel fet que se celebrés a Israel, país guanyador de l’edició del 2018. Una polèmica que, per cert, hem de dir que no ha arrossegat gaires consciències, ja que molta gent ha fet tuits cridant al boicot però el dissabte en qüestió l’audiència eurovisiva a Catalunya va arribar pràcticament al 50%.
Després d’aquests fails, eclipsats només per la catastròfica actuació de Madonna, que vestida de monjo-pirata potser va fer la pitjor actuació de la seva vida en un espectacle que li hauria servit de colofó d’or a la seva immillorable carrera, es poden fer moltes reflexions. Però cap de bona. Perquè, sincerament, hi ha molts aspectes bastant millorables. Nostres i generals.
La milionària audiència que té l’espai no té res a veure amb el respecte i/o l’admiració pel que hi succeeix. No ens confonguem. Té a veure, primerament, amb la conya que dona de si aquest freak show per a la indústria del mem. I, en segon lloc, té a veure amb el surrealisme que s’hi viu, amb molts països votant en funció de qüestions que no tenen gaire a veure amb les musicals, sinó més aviat amb els interessos estratègics de cada estat.
Enguany, per exemple, Noruega estava sent oblidada pel vot professional i, de cop, amb el vot popular va passar a primera línia de la taula. Macedònia del Nord, en canvi, era a dalt de tot de manera sostinguda -en detriment del sentit comú i del meu WhatsApp, que cremava d’indignació per una cançó que no tenia res d’especial i que a sobre incloïa una posada en escena que semblava un anunci de Rondel-. Queda clar que els països europeus no són capaços de fair play ni en una cosa tan intranscendent com Eurovisió. Els beneficis particulars més cutres en perjudici del gaudi col·lectiu. Quina analogia tan trista que se m’acut amb la legislatura europea que començarà just després de les eleccions d’avui.
I finalment el paper d’Espanya. Que no hi ha manera que doni la talla. ¿Ens boicotegen la resta de països perquè paguem per ser-hi, independentment de si ho fem fatal? ¿Som incapaços de presentar alguna cosa diferent però potent? ¿Val la pena pagar per ser-hi i després fer un paper tan pobre? Sincerament crec que hauríem pogut aprofitar el referèndum de l’1-O perquè els catalans decidissin també si volien seguir enviant compatriotes a defensar Espanya a Eurovisió. Perquè amb el de Miki ja en són tres de seguits i el ridícul no para. Ves que no sigui part de la condemna aquesta que l’Estat encara no ha fet pública.
