Cinc evidències que la crisi climàtica ja té un impacte a Catalunya
L’aigua
Hi ha menys aigua disponible als rius
La inferior disponibilitat d’aigua serà un dels problemes més rellevants en els pròxims decennis a Catalunya. Els mesuraments de les últimes dècades constaten “una reducció del cabal a les parts altes de rius com el Segre, la Muga o el Ter”, una minva lligada al “factor climàtic” per l’augment de la temperatura, segons explica el director de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic, Salvador Samitier. Els pronòstics apunten que això anirà a més: l’aigua disponible s’haurà reduït un 18% de mitjana en tots els sistemes hídrics del país cap al 2050, segons consta al Tercer informe sobre canvi climàtic a Catalunya de la Generalitat.
L’estrès hídric ja es veu agreujat pel gran augment de la massa boscosa a Catalunya fruit d’un canvi d’usos del sòl -vells conreus que, abandonats, han esdevingut boscos-. Hi ha més massa forestal i per tant més arbres per hectàrea que evapotranspiren i necessiten captar més aigua. És en aquest punt que la gestió forestal passa a ser una activitat clau per mitigar aquests efectes, garantir un millor aprofitament del recurs i lluitar contra el risc creixent d’incendis: “Els boscos plens són molt més vulnerables al foc davant la sequera”, recorda Samitier.
El delta de l’Ebre és el cas més paradigmàtic de sistema hídric litoral, on ja es poden veure els efectes del canvi climàtic: “És com el nostre Àrtic, on tot pot ser més evident i més aviat”, constata Samitier. Des del continent, el delta pateix per la reducció dels cabals del riu i les aportacions de sediments, mentre que pel mar li arriba la intrusió marina i l’erosió de la costa.
En un futur de recursos hídrics minvants cada gota comptarà i aprofitar-la passarà a ser crític, sobretot si es té en compte que les conques internes -aquí queda exclosa tota la conca de l’Ebre- abasten els usos del 92% de la població, una de les densitats més elevades d’Europa. Els plans de conca en què treballa la Generalitat tindran per primer cop el canvi climàtic com a element principal. Caldrà abordar qüestions delicades, com garantir un cabal ecològic mínim als rius, avança Antoni Munné, cap de control i qualitat de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA). La conservació dels reservoris -aqüífers i aigües subterrànies- serà imprescindible i per això caldrà invertir i legislar per revertir l’elevada contaminació de purins que pateixen les aigües subterrànies. Segons l’ACA, un terç de la superfície de tot Catalunya i quasi la meitat dels municipis estan afectats pels nitrats d’origen agrícola i no s’observen senyals de millora. En el cas de l’àrea metropolitana, el sistema Ter-Llobregat haurà d’avançar cap a alternatives d’eficiència i estalvi, apunta Munné, com ara normalitzar la reutilització per evitar que l’aigua depurada acabi abocada al mar.
L’agricultura
Les collites passen més set i minva la producció
La calor i el descens d’aigua disponible -amb sequeres més llargues i habituals- ja compromet algunes collites, i la “incertesa” constant és el principal problema d’un sector bàsic perquè en depèn l’alimentació: “L’última sequera, del 2015-2017, va fer caure un 20% la producció de la vinya, i aquest any moltes oliveres estan produint perdigons en lloc d’olives perquè la falta d’aigua afecta també el secà”, constata el coordinador de vitivinicultura de l’IRTA, Robert Savé.
Per afrontar els reptes que imposa la crisi climàtica cal anar cap a un nou model de produir menys però de més qualitat, tornar a plantacions de conreus de menys densitat “com abans” i aprofitar la tecnologia que permet un reg “de precisió” més eficient que garanteixi reg de suport al secà, explica Savé, que crida a ser previsors com a país i critica que als municipis no hi hagi avui “cap reserva de sòl agrícola”, per exemple. També apel·la a aplicar “grans dosis de sentit comú” per aprofitar un recurs escàs com serà l’aigua: “Està molt bé ampliar el canal Segarra-Garrigues per al regadiu, però ¿algú ha pensat que en poques dècades tindrem un 20% menys d’aigua? Si el 60% de la superfície agrícola a Catalunya és de secà no és per gust”, planteja.
L’eficiència també passa per aprofitar subproductes com la fibra de les fulles d’algunes plantes, com alguns països fan amb les de parra, subratlla. Augura que hi haurà noves varietats, més adaptades a climes més àrids i també canvis geogràfics de conreus. Aquesta mobilitat, però, que ja s’observa a petita escala amb la vinya que es planta en altura, és només “una solució parcial” perquè no és possible un trasllat generalitzat.
Pesca i ramaderia
L’increment de la temperatura és un dels factors que redueixen l’oxigen dissolt a l’aigua i modifica la pesca de proximitat, com passa amb el marisc del delta de l’Ebre, per exemple. També l’acidificació del mar, per l’excés de CO2, o l’arribada d’invasors d’altres mars estan modificant la pesca a la costa catalana, subratlla el tècnic de l’IRTA.
La ramaderia, la primera indústria transformadora a Catalunya, també està exposada. “La calor obliga a refrigerar més les granges per evitar que els animals morin”, admet el director de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic, Salvador Samitier. El sector és també un gran consumidor d’aigua per a l’engreix d’animals: “Per això l’IPCC en el seu últim informe proposa restringir la proteïna animal i augmentar la vegetal en la nostra dieta -subratlla Savé-. El que cal és pensar quin model alimentari volem, quina autosuficiència ha de tenir Catalunya; ara és del 40%, però l’ideal seria que fos més alta”.
Els efectes de l’augment de la temperatura ja s’observen a tot el país. Hi ha punts crítics, com el delta de l’Ebre, on s’acumulen les proves d’un planeta en emergència: reducció de cabal als rius, menys aportació de sediments, intrusió marina i erosió de la costa. Mesures per fer front a la crisi, com la llei de canvi climàtic, fa dos anys que estan pendents de desplegament: l’impost al CO 2 dels vehicles s’ha d’implantar l’any que ve, però està pendent la taxa als grans vaixells i a les activitats econòmiques que generen més emissions
Les platges
La meitat de la costa, a mercè de l’erosió dels temporals
La línia de la costa catalana és un dels “malalts” més delicats i més difícils de tractar de la crisi climàtica. “És el front més vulnerable que tenim”, constata Agustín Sánchez-Arcilla, director del laboratori d’enginyeria marítima de la UPC. L’erosió a les platges fruit dels temporals que s’enduen la sorra ja és habitual en molts indrets, com a la costa central -el Maresme és un dels exemples més clars- i la situació empitjorarà a mesura que els aiguats descarreguin més sovint i també que la crescuda del nivell del mar avanci. Si avui hi ha 61 quilòmetres de costa molt vulnerables als danys dels temporals, la xifra s’haurà doblat el 2050, segons les previsions del Tercer informe sobre el canvi climàtic a Catalunya. “L’erosió farà que les descàrregues dels rius inundin més el territori, i això es notarà especialment en rieres com la d’Arenys i també al delta de l’Ebre”, sosté Sánchez-Arcilla.
Seran especialment delicats els danys a la costa central, la més humanitzada, amb passejos, carreteres i vies de tren que s’hauran de repensar, avisa l’expert de la UPC. Justament aquestes infraestructures que han “rigiditzat” el litoral actuen com a barreres que impedeixen que la sorra retorni a les platges via rius i rieres: “La Tordera i les rieres aportaven fa dècades sediments i sorra al Maresme, però ara n’arrosseguen molta menys i, a més, la costa és plena de barreres”, explica Sánchez-Arcilla. A part, l’onatge no és “reconstructor” ni retorna de manera natural la sorra, com passa amb les platges de l’Atlàntic. Espigons i altres solucions no han funcionat, i això obliga a aportar sorra cada any de cara als tres mesos d’estiu, una solució que “no té sentit ni econòmic ni ambiental”, opina l’expert. Un remei seria transportar sorra des dels embassaments on queda atrapada i on també genera un problema, però és una alternativa costosa.
Catalunya ha d’abordar sense més dilació un pla per fer front als efectes de l’erosió i inundació del litoral, especialment urgent als deltes i a la costa més urbanitzada. A banda de garantir el transport de sediments o plantejar trasllats d’infraestructures, cal assumir que en el futur no tots els pobles podran tenir platges de sorra, i pensar en alternatives “com els còdols”. Sánchez-Arcilla proposa crear un sistema de monitorització de la costa perquè les administracions sàpiguen quan poden venir problemes. “Ara tenim un mapa de riscos, però no n’hi ha prou. Cal un sistema d’alerta igual que tenim en el cas del temps -subratlla-, monitoritzar un dels malalts més crítics de la crisi climàtica”.
Els ecosistemes
Alzines on abans hi havia roures i faigs
Paisatges com el del Montseny són perfectes sentinelles de la crisi climàtica. Capaços de comunicar alertes i amenaces sobre la biodiversitat, sovint la informació que donen és “extrapolable” a altres territoris. “Al Montseny els boscos eurosiberians estan pujant de cota, i això vol dir que les fagedes desplacen el paisatge subalpí”, explica el doctor en ciències ambientals Martí Boada, i continua: “Paral·lelament, es veu com les alzines dels boscos mediterranis estan desplaçant les fagedes”. Aquestes espècies són uns bioindicadors perfectes, “millor que els registres meteorològics”, per saber l’estat d’un medi, subratlla l’expert.
Un altre dels impactes sobre els ecosistemes és la pèrdua molt important de població que pateixen moltes espècies. Els pardals -ocells teuladers habituals no fa pas tants anys-, les guatlles o els ocells d’espais oberts ara són més difícils de veure. “No estem en un escenari de pèrdua d’espècies, però sí que n’hi ha moltíssimes que han minvat de manera important”, avisa Boada. A més, moltes espècies s’han sedentaritzat, és a dir, que fruit de l’increment de temperatures ja no fan l’esforç migratori i es queden aquí. “La puput n’és un exemple”, diu Boada.
Les plagues s’acceleren
La substitució d’espècies té conseqüències com la falta de pol·linitzadors, la dessincronització dels animals o l’augment de les plagues, que es veuen afavorides per l’increment de la calor. L’eruga del boix, la vespa asiàtica o l’eruga que amenaça les sureres són només un mostra de les lluites en marxa als medis terrestres, però també als aquàtics, com la granota toro o el cranc blau al delta de l’Ebre. Una Catalunya més calorosa també és camp abonat per a les “bioinvasions”, alerta Boada, és a dir, per la irrupció de moltes espècies vegetals colonitzadores que venen d’altres latituds i que s’estan propagant ràpidament”.
La salut
La mortalitat creix per les illes de calor urbanes i la pol·lució
L’increment de temperatura i l’augment de la mortalitat van de bracet, especialment en persones que tenen malalties cròniques i col·lectius vulnerables com el de la gent gran. Els riscos es disparen en ciutats com Barcelona i al conjunt de l’àrea metropolitana -zones amb una alta densitat de població- per l’efecte illa de calor urbana, un fenomen que provoca l’escalfament dels centres de les ciutats en contrast amb la perifèria.
L’illa de calor fa que les temperatures nocturnes siguin molt altes en aquests nuclis, i això provoca una mortalitat “més alta” en malalts crònics o en els que pateixen malalties cardiovasculars, insisteix Xavier Rodó, d’ISGlobal. Els elements de mitigació que evitarien la magnificació de les altes temperatures diürnes i l’efecte illa de calor a les nits són inexistents encara. “L’urbanisme no està adaptat, l’asfalt és ineficient perquè absorbeix la calor”, explica. En canvi, tot apunta que les nits tropicals, amb mínimes de 20 graus, i les tòrrides, amb mínimes de 25, van pel camí de duplicar-se les pròximes dècades en llocs com Barcelona.
Segons Rodó, però, l’amenaça més important per a la salut pública és l’efecte combinat que pot tenir l’illa de calor i la contaminació atmosfèrica. “L’activitat dels contaminants varia segons la temperatura i la humitat, i els efectes d’aquestes substàncies nocives poden amplificar-se amb més canícules a l’estiu i inversió tèrmica a l’hivern”, sosté Rodó. Les conseqüències del còctel perillós de contaminació i crisi climàtica encara estan “poc estudiades”, lamenta, però hi ha indicis de la gravetat potencial. “Ara sabem que algunes partícules contaminants poden arribar a òrgans que abans no sabíem, que no hi ha barrera hematoencefàlica o barrera placentària que les aturi”.
Assegura que les xifres de mortalitat que ja s’observen podrien ser “la punta de l’iceberg”. El principal problema de salut pública de les pròximes dècades, diu Rodó, serà l’efecte de la crisi climàtica combinat amb la qualitat de l’aire, una amenaça “més gran” que la propagació de malalties que es pot donar per culpa de vectors que les transmeten, com mosquits o paparres.
