Evitar que empitjori la situació, i no només a Catalunya

Aquest cap de setmana no ha estat, definitivament, la millor prova que totes les administracions i tots els ciutadans remen en la mateixa direcció i amb la mateixa intensitat per mirar de frenar els rebrots de covid-19. És evident que el cansament, l’esgotament, són elevats a tots nivells. Portem gairebé cinc mesos sotmesos a una alta pressió, cadascú al seu nivell. La malaltia, l’afectació en l’entorn més o menys proper, el confinament, la crisi econòmica que se’n deriva, les alteracions en la vida quotidiana, estan deixant una marca profunda. Tot i així, caldria demanar una mica més d’esforç per, almenys, intentar que no empitjori la situació, i no només a Catalunya. De fet, les dades de divendres sobre hospitalitzacions dels últims set dies indiquen un increment preocupant a Catalunya, però encara superior a Madrid i l’Aragó i dades també inquietants a Andalusia i Castella-la Manxa.

És evident que Catalunya pot millorar la gestió de la pandèmia, però seria miop no mirar a l’entorn amb el mateix esperit crític i la mateixa exigència per intentar mantenir l’equilibri entre el combat contra l’expansió del coronavirus i la seva coexistència amb una certa activitat econòmica.

Les circumstàncies són prou complexes per exigir que el desgavell político-administratiu se superi i s’eviti la lluita partidista de petit format que hem viscut aquest cap de setmana i que provoca que els missatges no arribin a la ciutadania amb prou netedat. Com a conseqüència, hem vist com una part d’aquesta ciutadania, que està al límit, s’agafa per la banda més laxa la interpretació de les restriccions i, en alguns casos, cada cop menys anecdòtics i més transversals, no en fa cas. Aquesta combinació, gestors que es barallen sobre l’aplicació de les mesures i ciutadans que decideixen que les normes no tenen sentit, l’observen amb perplexitat els ciutadans que compleixen amb convenciment i sentit del bé comú els requisits sanitaris i de seguretat, però sobretot els treballadors sanitaris que ho estan donant tot per mirar d’entendre, contenir, abordar i controlar la situació derivada de la pandèmia.

No oblidem, i cal repetir-s’ho, que la situació, globalment, és inèdita. No oblidem que no hi ha receptes i que el coneixement s’està adquirint no només en paral·lel, sinó a marxes forçades, i que això ha generat disfuncions en la presa de decisions i en la comunicació. No oblidem que hi ha condicionants socials (laborals i d’habitatge), derivats de les crisis econòmiques que arrosseguem de fa molt temps, que justament són el canal perfecte de transmissió d’un virus en zones especialment denses.

Al Govern se li ha de reclamar que tingui en compte tots els actors, especialment les administracions que hauran d’aplicar o interpretar les mesures que estableixi i els sectors econòmics més afectats per aquestes mesures. I a l’oposició i als ajuntaments se’ls ha de reclamar que evitin el regat curt, la tàctica partidista.