Excel·lent retrat naturalista d’històries de l’exili vietnamita

Barcelona‘Saigon’ TEATRE LLIURE 25/01/2019

Les històries que configuren el fresc Saigon són tristes, molt tristes. Ho diu la narradora al principi. “Històries explicades en francès, vietnamita i amb moltes llàgrimes”. No pot ser d’una altra manera, perquè parlen de l’exili d’aquelles persones que es veuen obligades a deixar el seu país, la seva família i, ai las!, els seus amors; de l’exili interior al qual es veuen atrapats pel xoc cultural amb la societat d’acollida, i fins i tot de l’exili de la seva llengua. Com li passa al Hao, el noi que ha hagut de fugir per no morir i que ha deixat la seva estimada Mai com una Madama Butterfly sempre esperant l’impossible. Quan, quaranta anys més tard, el govern vietnamita deixi tornar la Mai, ni tan sols podrà entendre’s amb els joves que juguen a cartes al vell restaurant que encara continua obert.

L’obra propiciada per la directora, Caroline Guiela Nguyen, filla de mare vietnamita, és gairebé una novel·la gràfica en quatre capítols ( La marxa, Els exiliats, L’absent i Retorn ) que recorre quaranta anys de la vida dels exiliats, des del 1956, amb la descolonització francesa i l’arribada de l’amic americà, fins al 1996. La clau de la narració és el naturalisme cuidat fins a l’últim detall i mantingut durant les més de tres hores de funció, que ens converteix en voyeurs del drama d’aquesta comunitat amb escenes terriblement doloroses, com ara la que protagonitza la cuinera del restaurant en què transcorre tota la història, a cavall entre Saigon i París, quan implora saber on és el seu fill que va ser reclutat forçosament per lluitar contra Hitler. Però, més que el conte, el més interessant és el talent de la directora per fer anar el relat, per cuidar les transicions i recobrir tot l’espectacle d’una pàtina d’autenticitat emocional sorprenent. Tot un descobriment.