És una excepció, França?

Més que mai, l’economia francesa es troba en el centre del debat sobre els límits de la mida i el control que l’estat exerceix en una democràcia capitalista. Per a l’esquerra, les generoses prestacions de França i els sindicats forts ofereixen una fórmula per a un estat del benestar més integrador. Per a la dreta, l’estat francès és obès i intrusiu i constitueix tan sols un projecte prolongat de decadència. De moment, la dreta sembla tenir raó.

L’economia francesa va estar a l’altura de l’economia alemanya, però França ha quedat endarrerida en l’última dècada i ara el seu PIB per càpita és un 10% inferior. En termes de poder polític, França obté uns resultats millors dels que se’n podria esperar, però en l’esfera econòmica resulta decebedora.

Sempre que algú proposa convertir l’eurozona en una unió de transferències, com va suggerir fa poc el ministre francès d’Economia, Emmanuel Macron, la suposició és que Alemanya es farà càrrec de totes. Però, ¿per què s’ha de donar a Alemanya aquesta responsabilitat en exclusiva? L’economia de França equival apro-ximadament a tres quartes parts de la d’Alemanya. Persuadir els alemanys que els francesos poden i volen contribuir amb la part que els correspon crearia el marc per arribar a compromisos necessaris que fins ara semblaven impossibles.

De moment, no són gaires els que tenen confiança en el futur econòmic de França. La bona notícia és que França no és tan francesa com vol semblar. Sí, la setmana laboral és de 35 hores, però les empreses poden negociar el límit si ofereixen pagar hores extres. El temps laboral per setmana efectiu s’acosta a les 39 hores.

Sí, fa poc França va prohibir el servei de transport Uber, un model de negoci del qual es diu, i amb raó, que ha sigut un dels avenços més transformadors i importants de la dècada. Però, si bé es tracta d’un triomf per als sindicats de taxis i una tragèdia per als passatgers i conductors d’Uber, França també ha començat a centrar-se en el foment de companyies de tecnologia d’alt potencial.

El govern francès no ho està apostant tot a projectes grans dirigits per l’estat, com va fer en l’apogeu de la gran inversió en trens d’alta velocitat i en Airbus dels anys setanta. El president François Hollande ha donat molt de marge a Macron perquè dugui a terme les reformes estructurals en els mercats laborals i de productes que el país necessita desesperadament. Esclar que queda per veure quin suport polític poden mantenir en el temps unes polítiques tan orientades al mercat.

Els economistes progressistes veuen amb bons ulls el govern francès perquè gasta un 57% del PIB, una xifra sorprenent si es compara amb el 44% del PIB en despesa pública del govern alemany. I s’ha de reconèixer que el govern francès ho fa molt bé en algunes àrees clau. La sanitat francesa està més ben valorada que la del Regne Unit. Potser els ciutadans francesos paguen molts impostos i han de bregar amb un alt nivell de regulació, però almenys reben alguna cosa a canvi.

Amb tot, l’obès govern francès no pot ser considerat una font de dinamisme pur. I de fet, es pot sospitar que els indicadors francesos relatius al PIB i la productivitat tenen més bon aspecte perquè, a falta de preus de mercat, els estadístics assumeixen cegament que els ciutadans obtenen un euro de valor per cada euro que s’inverteix en el govern, cosa que pot ser una exageració.

És preocupant que no es vegi clar de quina manera la cultura d’integració de França pot beneficiar els immigrants. Les lleis que restringeixen els acomiadaments i els alts salaris mínims amb què es protegeix els treballadors francesos de la globalització fan molt més difícil que els nouvinguts trobin feina. I, no obstant això, pràcticament tots els estudis sobre desigualtat global indiquen que els beneficis de permetre més mobilitat laboral superen de lluny els beneficis de redistribuir l’ingrés entre la població local. Les lleis laborals més liberals dels Estats Units i el Regne Unit donen més oportunitats als estrangers.

El centre de París i d’altres ciutats franceses pot ser grandiós, però molts immigrants del nord de l’Àfrica i d’altres llocs viuen als afores en guetos marginats. Tot i que no es coneix la taxa d’atur exacta que correspon a cada grup ètnic (la legislació francesa prohibeix reunir informació amb criteris ètnics), les evidències empíriques indiquen nivells d’atur molt més elevats entre els immigrants i els seus fills.

És cert que el govern dóna prestacions socials generoses, però això no genera integració per si mateix. El ferm suport popular al partit antiimmigració de Marie Le Pen, el Front Nacional, juntament amb la intransigència de França pel que fa a rebre migrants que escapen de la guerra de Síria, mostra els problemes d’aplicar el model francès en societats diverses.

Un altre obstacle per aplicar el model francès en altres llocs és que França té certs avantatges singulars que són essencials per al seu èxit. Els directius francesos de primer nivell estan considerats entre els millors del món, i sovint se’ls contracta per dirigir grans empreses internacionals. La corrupció, innegablement, és un problema, però és molt menor que al sud de l’eurozona (l’estat italià també és gran i intrusiu, però no produeix serveis públics d’alta qualitat com el govern francès). Finalment, França té un dels ambients naturals més favorables del món, amb sòls fèrtils i un clima excepcionalment temperat.

Una economia francesa saludable faria meravelles a l’hora de treure l’eurozona del seu estancament. També demostraria davant la resta de països que el capitalisme integrador pot funcionar. Però perquè això es faci realitat el govern de París ha d’adoptar les reformes estructurals que l’economia francesa necessita amb tanta urgència.

Copyright Project Syndicate