L’exemple de Putney i les eleccions britàniques

“Ens votaràs?”, pregunta un liberaldemòcrata que fa campanya porta a porta en una casa d’aspecte luxós a Putney. “No -contesta l’home de mitjana edat dret al llindar-, votaré per la democràcia”. Tothom entén què vol dir: votarà els conservadors perquè compleixin la promesa del referèndum del 2016 i no se suspengui el Brexit, com proposen els libdems. El meu pare, que va viure la major part de la seva vida una mica més amunt en aquest carrer, segurament hauria respost el mateix.

Putney, que a primera vista sembla una zona normal i corrent del sud-oest de Londres, és en realitat un dels bressols de la democràcia anglesa. Aquí, a l’església de Saint Mary, que encara es pot veure al costat del Tàmesi, es van reunir els soldats d’Oliver Cromwell el 1647 per celebrar-hi un debat revolucionari. En aquesta reunió, el leveller (membre d’un moviment de caràcter igualitari) Thomas Rainsborough va expressar amb paraules immortals la idea fundacional de la democràcia moderna: “Crec que l’home més pobre d’Anglaterra té el mateix dret a viure que el més ric i [...] tot home que hagi de viure sota un govern primer ha d’acceptar amb el seu consentiment aquest govern”.

Han passat més de tres segles i la circumscripció de Putney podria orientar-nos davant d’aquesta última decisió democràtica, d’enormes repercussions per a Anglaterra. Si Putney continua en mans dels conservadors, Boris Johnson aconseguirà segurament una clara majoria al Parlament -com preveuen ara els sondejos- i traurà la Gran Bretanya de la UE el 31 de gener del 2020. Si la recuperen els laboristes, encara tindríem la possibilitat que una majoria parlamentària de diversos partits convoqués un segon referèndum en què el país podria decidir democràticament continuar a la UE. Potser el meu pare hauria estat d’acord amb l’home de la casa luxosa, però jo no, de cap de les maneres. Tal com va dir David Davis, un destacat brexiteer, si una democràcia no pot canviar d’opinió, ja no és una democràcia.

Per aconseguir aquest resultat caldrà un vot tàctic, hàbil i a gran escala, aquí i a les desenes de circumscripcions que es guanyen per un estret marge de vots. A Putney, en el referèndum del 2016, el 72% dels vots es van decantar a favor de continuar a la UE. Aquestes cases victorianes, les acollidores torres d’estil eduardià i les mansions més modernes de la localitat són plenes de conservadors partidaris del Remain. La història electoral local i l’exhaustiu sondeig efectuat fa poc per l’organització activista Best for Britain indiquen clarament que, si el Brexit és encara el tema que més interessa a aquests conservadors partidaris de continuar a la UE, s’han de tapar el nas i votar els laboristes. I el mateix ha de fer la important minoria liberaldemòcrata d’aquesta circumscripció.

Als altres llocs del país -per exemple, a la circumscripció d’Oxford West i Abingdon, on jo mateix visc-, els votants laboristes haurien de tornar el favor als liberaldemòcrates i votar-los. En aquests moments hi ha un gran consens entre les diferents webs que assessoren en matèria de vot tàctic. Qui cregui que aquestes eleccions són l’última oportunitat per impedir el Brexit ha de seguir aquest consell, amb independència de l’opinió que li mereixi el partit o candidat que en surti afavorit.

Com que em vaig criar a la ciutat residencial de Roehampton, que forma part de la circumscripció de Putney, he sentit una estranya emoció quan he tornat a veure les característiques cases adossades de maó de color gris amb tons verdosos i groguencs, els pubs de decoració victoriana i les voreres perpètuament mullades de la meva joventut. Els meus pares hi van venir a viure perquè l’oncle de la meva mare era el diputat conservador del districte. L’oncle Hugh, com li dèiem, va sortir elegit el 1942 en unes eleccions parcials i es va mantenir fins al 1964, moment en què l’escó va passar als laboristes gràcies als nous blocs d’habitatges protegits construïts a Roehampton. Des d’aleshores l’escó ha oscil·lat entre tories i laboristes, i últimament estava en mans de Justine Greening, merescudament popular i, com altres tories proeuropeus, expulsada del Partit Conservador per un perdonavides com Boris Johnson i, en conseqüència, retirada ara de la política. (Si els dirigents conservadors toleressin punts de vista diferents, segurament tindrien l’escó garantit gràcies a ella.)

Quan era petit, el meu pare, un conservador de pedra picada, a vegades se m’enduia a fer porta a porta per als tories als blocs d’habitatges protegits de Roehampton. No ho oblidaré mai: jo, que aleshores no li arribava a l’altura del maluc, mirava cap amunt per veure com la mateixa escena es repetia des del primer pis fins al desè: s’obria la porta del pis, un home o una dona apareixien fumant imponents al meu davant i contestaven al meu pare amb una variant més o menys educada de “No us votaré, col·lega”. Ara soc davant de les mateixes portes, als mateixos blocs de pisos: res no ha canviat però tot ha canviat.

Aquest retorn amarat de pluja a Putney em deixa deprimit i animat en la mateixa proporció. Deprimit perquè aquí, com a qualsevol altre lloc, la catastròfica desunió dels proeuropeus pot donar la victòria a Johnson i als brexiteers. La campanya People’s Vote, que va treure la impressionant xifra d’un milió de persones a manifestar-se pels carrers de Londres, s’està desintegrant per culpa de les dissensions internes. Els candidats laboristes i liberaldemòcrates no estan disposats a retirar-se per ajudar-se mútuament als llocs on no tenen cap possibilitat. L’onada groga de la revifalla liberaldemòcrata no s’ha materialitzat, en part per les dues greus ficades de pota de la líder dels libdems, la principiant Jo Swinson: proposar la revocació de l’article 50 del Tractat de Lisboa sense un segon referèndum (una cosa il·legítima des d’un punt de vista democràtic, en principi, i una ximpleria des del punt de vista tàctic en la pràctica) i exhibir-se al capdavant de la campanya com la pròxima primera ministra (no s’ho creu ni ella). Mentre els laboristes i liberaldemòcrates fan una intensa campanya a Putney, una enquesta molt detallada de YouGov pronostica que dividiran el vot de l’oposició i regalaran així una estreta victòria al candidat conservador. I l’injust sistema electoral britànic (el primer s’endú tots els vots de la circumscripció) vol dir que, a diferència del que passa amb els proporcionals, segurament no servirà de res la dedicació dels voluntaris que he vist caminant esforçadament per les voreres mullades, com tampoc servirà de res l’entrega dels voluntaris laboristes si un nou successor de l’oncle Hugh guanya pels pèls.

També em deprimeix que aquells blocs de pisos estiguin exactament igual que com els recordo, només que molt més atrotinats, quan només a quatre passes s’han invertit milions de lliures en la construcció de les cases dels rics. “L’home més pobre d’Anglaterra” no es podria comprar ara a Putney ni una miserable barraca. Quan comento que, segons uns càlculs publicats a internet, el preu mitjà de l’habitatge supera les 500.000 lliures, molta gent d’aquí em contesta el mateix: “Doncs em sembla que fas molt curt”. Mentrestant, els bancs d’aliments reben més peticions que mai i el capellà de Saint Mary em diu: “Dilluns, aquí a l’església, hi van dormir 35 persones sense sostre”.

Però també estic animat. Animat perquè, al lloc mateix on els anglesos van reinventar la democràcia, la democràcia és viva i pròspera. He parlat amb els tres principals candidats i m’ha semblat que eren respectables, cultes i seriosos. A tot arreu on he anat he vist grupets de voluntaris afanyant-se de porta en porta i teclejant les seves observacions als mòbils (“¿Diria que és una conservadora moderada?”). Tot i que els candidats s’han trobat amb alguns incidents aïllats, a Putney la majoria de ciutadans defensen les millors tradicions angleses basades en un civisme sòlid. Els votants que obren la porta fan també unes reflexions molt encertades i molts d’ells ja semblen totalment concentrats en el vot tàctic. Així doncs, potser aquest insospitat bressol de la democràcia ajudarà a mantenir Anglaterra al lloc que li correspon: Europa.