Exhumació i exaltació de Franco

BarcelonaHan passat quaranta-quatre anys des de la mort del dictador Francisco Franco i les imatges de la sortida de les seves despulles del Valle de les Caídos, lluny de convertir-se en un acte de justícia històrica, han fet visible i evident la deriva autoritària que està soscavant la democràcia espanyola. Són el símbol d'una involució. Un estat de dret modern i seriós no s'hauria de permetre un espectacle així. Sense voler-ho, fruit del seva frivolitat i el seu tacticisme inepte, el president en funcions del govern espanyol, el socialista Pedro Sánchez, ha permès que l'exhumació de les restes del dictador es convertís en una lamentable exhibició mediàtica de franquisme nostàlgic. Si durant els anys de la Transició es va parlar del franquisme sociològic, si en les dècades següents es va donar per aparentment enterrat, ara estem assistint al seu retorn: l'esperit del dictador segueix perfectament viu i, a diferència dels inicis de la democràcia, es mostra públicament sense cap inhibició política ni mental. Ja només faltava aquest cop de ma, aquesta cerimònia ignominiosa.

Els fills i els nets dels que el 1975 van entrar el fèretre a la cripta de l'infame monument –erigit amb l'esforç de milers de presos a la memòria del general feixista– són els que ara l'han tret de nou damunt les espatlles. Els mateixos cognoms, el mateix silenci reverencial, les mateixes consignes i, de fons, una idèntica idea autoritària i excloent d'Espanya. Permetre que es faci explícita aquesta continuïtat és un tret al peu que es tira la democràcia espanyola. ¿Com s'ha pogut permetre una reivindicació com aquesta? Es manté així impúdicament viva la lleialtat al militar que va provocar la Guerra Civil i va posar fi al règim democràtic republicà, provocant milers de morts i quaranta anys d'una sagnant i mediocre dictadura. L'historiador Paul Preston ha qualificat l'era de Franco com "l'holocaust espanyol", una història de terror i fanatisme ideològic fruit d'un ultranacionalisme que torna a estar entre nosaltres. En uns casos, com Vox, de manera explícita. En altres, amb dissimulació hipòcrita.

Tot això és el que simbòlicament ens ha retornat amb les imatges d'aquesta mena de segon funeral de Franco. No ha sigut, esclar, un homenatge d'estat –només faltaria!–, però sí un homenatge increïblement permès per l'Estat. Potser que s'ho facin mirar els que tant es preocupen de defensar la imatge d'Espanya al món enfront del sobiranisme català: ¿els sembla normal aquest manifestació de franquisme? El món també ho deu haver mirat incrèdul. Tornen els fantasmes del passat. Per a qualsevol demòcrata amb un mínim de memòria i dignitat les imatges d'avui són una autèntica ofensa. Són una agressió perquè treuen de l'armari l'Espanya més negra del segle XX. Fins al punt que el mateix coronel Tejero que el 1981 es va aixecar contra la democràcia per ressuscitar el franquisme avui ha estat ovacionat com un heroi, i el seu fill ha oficiat una missa en honor del dictador.

Mai en democràcia s'havia produït una cosa semblant. És un autèntic escàndol, un escarni per als fills i nets de les víctimes del militar feixista que va usurpar el poder, per a tots els que van defensar la República amb la seva vida i tots els que van combatre la dictadura i ho van pagar també amb la presó o la mort. A les cunetes d'Espanya encara hi ha milers de morts que es mantenen anònims per l'absència absoluta d'una política de memòria històrica durant més de quatre dècades de democràcia. Quin contrast tan gran amb els honors amb què l'Estat ha permès que la família i els acòlits ultres del dictador protagonitzessin el trasllat del cos! L'han convertit en un acte d'exaltació franquista.

El que havia de ser una reparació històrica ha acabat esdevenint una indecència política, un afront a la democràcia. ¿Algú s'imagina res semblant a Alemanya amb Hitler o a Itàlia amb Mussolini? El Valle de los Caídos fa dècades que s'hauria d'haver clausurat o transformat en un lloc de denúncia de la dictadura. Treure'n ara el cos de Franco d'una manera tan maldestra, deixant que se l'apropiïn els apologetes de la dictadura, sense cap projecte de memòria de fons, sense cap acte explícit de contrició, només amb fins electorals espuris, és una demostració més de la baixa qualitat democràtica espanyola. És un autèntica vergonya.