Un èxit organitzatiu que no amaga la fractura interior

SubdirectorEntre el 3 d’octubre i el 8 de novembre han passat moltes coses, i totes van confluir ahir per dibuixar una jornada de protesta general però sense l’aturada generalitzada que es va produir dos dies després del referèndum. El 3-O va ser una mostra de força cívica extraordinària perquè es va paralitzar l’activitat econòmica sense coaccions, i a les manifestacions, molt més massives que les d’ahir, s’hi va poder veure gent amb banderes espanyoles. Ahir, en canvi, va ser una demostració de capacitat organitzativa sense precedents que va aconseguir el bloqueig de les vies de comunicació, però no hi va haver efecte arrossegament. És més, una part significativa de la població catalana ja no se sent interpel·lada per la lluita col·lectiva per poder fer un referèndum vinculant i, en una proporció no menyspreable, s’ha posicionat clarament al costat dels que han empresonat els Jordis i mig Govern. Són els que ahir es mostraven indignats per les incomoditats dels talls de carretera i, obviant que en altres vagues generals passava més o menys el mateix, consideren que a Catalunya els independentistes han imposat una semidictadura.

Aquesta fractura interna és ara mateix el repte més important que afronta el moviment independentista, que descarrilarà si es consolida una societat dual, amb dues comunitats enfrontades. L’estratègia de violència del govern espanyol té com a objectiu radicalitzar el moviment, allunyar-lo de la centralitat, per espantar aquells que s’hi havien acostat amb la promesa que el trànsit a l’estat propi seria un camí de roses. I potser ho estan aconseguint.

Fractura amb Espanya

Aquesta estratègia, però, està produint una altra fractura igual o més profunda entre el conjunt de Catalunya i la resta d’Espanya. Ahir mateix es va fer pública una enquesta de Reputation Institute en què s’afirma que un 22,3% dels espanyols ja han deixat de comprar productes catalans i un 20,9% planegen fer-ho en un futur. L’onada d’odi contra tot el que faci tuf de català s’està estenent per Espanya com la pólvora, en un relat que barreja les ganes de revenja amb la immemorial animadversió contra un col·lectiu que, des de Quevedo, es percep com a egoista i tancat (el mateix que es diu dels jueus). Que no et comprin un producte pel teu origen nacional té uns efectes psicològics devastadors per a les víctimes del boicot, que se senten rebutjades i castigades al marge de la seva posició sobre la independència. I aquí el risc és per a l’estat espanyol, que, en la seva campanya per demonitzar els independentistes, ha creat una barrera insalvable entre el conjunt dels catalans i la resta d’espanyols.

Si Madrid no és capaç de frenar un fenomen que amenaça de fer perdre milers de llocs de treball, a Catalunya però també a fora, estarà consolidant una tendència que expulsa de facto els catalans d’Espanya. L’empobriment serà mutu, i si es culpa els sobiranistes la rasa encara es farà més gran. Els pròxims anys veurem com les empreses catalanes aposten cada cop més pels mercats exteriors, on no tindran problemes reputacionals, cosa que farà l’economia catalana menys dependent del mercat espanyol. La desconnexió, que no és possible per la via ràpida des de la política, es farà realitat de manera progressiva en l’àmbit econòmic. Perquè la sentimental ja és una realitat.