Èxits poc coneguts, i encara menys reconeguts

Divendres passejava pel carrer Major amb el gos. Visc en un poble d’uns 500 habitants si comptem les cases de pagès de les rodalies. Em va aturar un matrimoni d’uns seixanta anys llargs i el marit em va preguntar: “Què en Kilian? ¿Podrà tornar a competir?” Vaig somriure: “Oi tant, això passa a les millors famílies, en tres mesos el tornem a tenir a punt”. Vam comentar quatre coses més i ens vam acomiadar.

En aquell moment no hi vaig donar més importància i vaig seguir el passeig. Però sopant em va venir com un tret al cap... Fa uns deu dies es va disputar la Pierra Menta, una de les millors proves d’esquí de muntanya internacionals, considerada, amablement, com el Tour de França de l’esquí. Són quatre etapes que es disputen a la zona del Beaufort, als Alps francesos, on hi participen, per parelles, els millors esquiadors i esquiadores del món.

Sens dubte és notícia que la parella formada per en Kilian i el suís Jakob Herrmann estaven a punt de guanyar la cursa, després de la tercera posició del primer dia, de col·locar-se líders el segon i de mantenir la posició fins a la penúltima baixada del darrer dia. Allà en Kilian va patir una forta caiguda, de la qual es va aixecar, però de seguida va veure que no podia continuar. Resultat: fractura de peroné i adeu a la victòria. Una llàstima. Se n’ha parlat a bastament i no dic que no s’hagi de fer. Una mica més de passada es va parlar de l’excepcional podi de Mireia Miró i Marta Garcia, que, després d’acabar terceres en cada una de les etapes, van tancar la seva participació amb un bronze.

Però a part dels que estem més vinculats a aquest món, ¿algú es va assabentar que una altra parella catalana, formada per en Marc Pinsach i l’Oriol Cardona, finalitzaven en una extraordinària quarta posició a només tres minuts i mig del podi després de quatre dies de competició i més d’onze hores de cursa? Ells ho explicaven a les xarxes amb la boca petita i aguantant l’eufòria perquè a ningú li agrada guanyar posicions a causa de la lesió d’un contrincant, i encara menys quan es tracta d’una persona tan propera. Però l’esport, amb la seva part bona i la seva part dolenta, és així, i guanya qui creua la línia de meta havent comès menys errors. Val la pena destacar aquests èxits que queden amagats i que, sobretot, són poc reconeguts. Aprofito la columna d’avui per donar-los a conèixer i sobretot per felicitar-los per la feina ben feta.