Èxode urbà: el crim perfecte

Viure a la rebotiga era normal. A l’època de Cuéntame moltes famílies vivien en els espais interiors dels seus comerços. La meva era una de tantes, producte de l’èxode rural, establerta al barri de Sant Antoni de Barcelona. Un patró social de convivència de tres generacions: avis pagesos, fills menestrals i nets professionals, la primera fornada que accedia a educació superior. Un orgull per als qui havien picat pedra, literalment: el pare arrencant carbó a les mines de Saldes, per esquivar la misèria rural dels sense terra ; l’avi, que va fer les Amèriques, remenant quitrà i ciment al canal de Panamà i al Golden Gate. Contenien l’enyorança amb el somni de prosperitat i la fe marmòria en l’ascensor social. L’ideal camperol de l’èxit com a resultat de la laboriositat; un exponent, típic i tòpic, de l’ètica del treball.

Mudar-se d’un casalot amb nom propi al Pirineu a un cubicle enxubat devia ser un tràngol. Van estalviar-se un altre tràngol, mai albirat, de veure com la quarta generació, amb estudis postuniversitaris, era escombrada d’un barri que ha mudat la fesomia i la trama humana. Un de tants. La diàspora urbana no és un procés inexorable ni lliure ni espontani. La combinació de sous que cauen i lloguers que s’enfilen és el passaport cap a una migració no reconeguda. No tenim cens de desplaçats, de forçats a compartir ni d’altres opcions contra natura normalitzades. Segons la Fundació Arrels, la xifra de sensellarisme a Catalunya supera de molt les 48.454 persones del recompte oficial, que integra els que dormen al ras amb altres situacions d’exclusió residencial: no tenir habitatge i pernoctar en allotjaments temporals, d’emergència i altres refugis; viure en habitatges insegurs (pisos ocupats, en previsió de desallotjament imminent o sota amenaça de violència) o inadequats (per amuntegament o infrahabitatge).

Hi ha dos factors decisius per a la desfeta: la desregulació del mercat i la desimposició dels negocis que hi trafiquen. S’anomenen fons voltor els fons d’inversió que compren actius en dificultats a preu de saldo i els revenen a preu lliure. Es valen de les socimis per entrar en el negoci de l’arrendament. També hi ha els capitals oreneta, que inverteixen en economies en auge, fan pujar els preus i migren cap a ecosistemes propicis. Uns entramats financers que tenen en comú la no contribució en l’economia real. No produeixen res ni creen llocs de treball, però alteren els fluxos econòmics. La lògica carronyaire la va explicar Jordi Pujol Jr. al Parlament, per justificar la seva flota de Ferraris. Els escanyats per la crisi se’ls treien de sobre per quatre xavos. No l’avergonyia treure profit de la desgràcia aliena. Un favor mutu, devia pensar el dinamitzador econòmic, a l’ombra de la sagrada llei de l’oferta i la demanda. En el pecat hi ha la penitència, perquè molts dels defenestrats eren nou-rics de la bombolla del totxo. El crim és que, en el tauler del Monopoly global, l’especulació es desplaci cap al sector més rendible, l’habitatge, per posar-hi les urpes. No els reté el fet que la llar no sigui un producte de luxe ni un actiu financer sinó de primera necessitat. Una casa no és un sostre o quatre parets, sinó un recer i un aixopluc contra la intempèrie, física i moral. És la unitat primària del capital social, que trena les relacions entre les persones, un dret humà universal. No hi ha crim sense autor.Aquest escenari se sosté en les resistències a llindars màxims al cost de l’habitatge i en un règim fiscal de privilegi. La manada financera que assetja els mercats emergents requereix el favor polític local per al tràfic depredador. La reforma fiscal del 2012 va alliberar les socimis de l’impost de societats i les va bonificar amb un 95% en altres tributs. L’exalcaldessa Botella ha esquivat, amb un vot particular, la condemna inicial del Tribunal de Comptes per haver venut pisos protegits a Blackstone el 2013 per sota del preu de mercat. Un jutjat de Madrid, però, va prohibir la venda o lloguer lliure d’aquests 1.860 pisos municipals. La desprotecció imputable a inèrcies dels tribunals, tanmateix, sovinteja. Tot i que la llei no permet els llançaments amb data oberta, la pràctica continua malgrat que els col·legis d’advocats alertin contra la proliferació d’aquests desnonaments per sorpresa, molts amb nocturnitat i traïdoria. Les condemnes per mòbing immobiliari, una estratègia rodona per fer fora els llogaters i doblar guanys, són escasses. Altres manifestacions de violència immobiliària també solen quedar impunes: obres invasives, controls de plagues inventats o narcopisos. Crim sense càstig. Mereixen un capítol a part els processos de desokupació per part d’empreses “especialitzades”, que contracten pinxos i sicaris per atemorir els veïns amb l’eufemisme del control d’accessos o expulsar-los de facto, per la força bruta, adduint un delicte inexistent. Un crim amb cadàver, perquè el suïcidi és, des de l’esclat de la bombolla financera, la primera causa de mort no natural al nostre país. La dada se silencia per por del mimetisme, conegut com a efecte Werther.

A la meva antiga casa-botiga ara hi ha una concept store, un híbrid per a turistes hipsters. Al comerç tradicional li costa mantenir els locals perquè per als grans tenidors són part de la cadena tròfica en un mercat necròfil. Propietat sense escrúpols, ocupants sense recursos. M’ho explica una activista del Sindicat d’Habitatge del Raval, que brega amb amos forans, com Blackstone, i locals, com Barcino Property. Uns de tants. L’Observatori Social de La Caixa (poc sospitós de proselitisme antisistema) considera els joves un col·lectiu vulnerable. N’hi ha que lluiten per millorar el present i per guanyar el futur. Amb samarretes llampants (“La revolució del flow ” és el seu lema) reivindiquen la dignitat i l’esperança. Reconec en la seva determinació industriosa l’esperit lluitador dels meus pares i avis; emprenedors que no volien fer diners sinó guanyar-se la vida. Un dilema, en el fons, ben clàssic: your money or your life.