Exportar formació
L’educació és un sector econòmic que crea valor i que dona feina a molts professionals. I per més que té un eix central de provisió estrictament pública, també en té un de mercat. El conjunt configura una autèntica indústria. Com a tal, hi actua la competència en un context globalitzat. En conseqüència, la pulsió d’importar i exportar hi és ben present: es contracten professors d’arreu i s’atreuen alumnes d’arreu. Aquests poden ser presencials o no presencials. Uns i altres creen llocs de treball.
La internacionalització de la formació és un fenomen creixent. Tant pels avenços en les tecnologies digitals, que permeten una gran efectivitat en l’educació a distància, com per l’ampliació al món d’unes classes mitjanes que es poden permetre formar els seus fills i filles lluny de casa, sobretot en l’etapa postobligatòria.
Catalunya disposa de realitats sòlides en aquesta indústria i té possibilitats clares d’expandir-la, quelcom ben desitjable donada la seva importància en l’economia del coneixement. En el segment presencial, un dels rànquings més reconeguts, el QS, situa, en la categoria de Best student cities, Barcelona setena a Europa -després de Londres, Munic, Berlín, París, Zuric i Edimburg- i la primera al Mediterrani. En el segment no presencial també tenim una bona base. La Universitat Oberta de Catalunya va ser pionera, l’any 1995, en la utilització de les noves tecnologies per a la formació a distància, i això, i desenvolupaments posteriors com la creació de l’Institut Obert de Catalunya per al nivell secundari i de formació professional, ha generat un entorn on prosperen les experteses adients per a aquesta activitat.
Ara bé, per al desenvolupament de la indústria cal que el sector públic ho faciliti, o, almenys, que no hi posi impediments. Tres exemples:
1. La promoció de residències d’estudiants no és part de la indústria turística. I, per tant, no ha d’estar sotmesa a les restriccions sobre hotels que han afectat Barcelona.
2. El contribuent català només d’una manera limitada es podrà permetre subvencionar els estudiants externs. Ho fa ara per als alumnes de la UE presents en centres propis de les universitats públiques. I, naturalment, es beneficia de la reciprocitat que això comporta. També ho pot fer, més puntualment, per l’atracció de talent i/o la cooperació amb països emergents. Però si la indústria pren força haurà de ser sobre la base de preus que cobreixin costos. I això implica que hauran de ser entitats jurídicament privades les que protagonitzin l’expansió. Pel que fa a les universitats, adverteixo que és a les mans de les autoritats reguladores no excloure les públiques d’aquesta indústria. És important que les universitats públiques hi siguin -recordem que és font de llocs de treball- i hi poden ser, com de fet hi són ara, per la via de l’adscripció de centres jurídicament privats, normalment fundacions. Per projectar el potencial formador de les nostres universitats públiques cap al món, l’instrument avui existent dels centres adscrits a les universitats públiques és òptim. Seria un tret al peu que les nostres autoritats no propiciessin l’adscripció de centres de vocació global, i dos trets que, de fet, l’obstaculitzessin.
3. Les autoritats acreditatives de les titulacions oficials que ofereixen els centres educatius sota la seva jurisdicció han de vetllar per la seva qualitat. Amb independència de si són presencials o no, o de si l’alumne és local o no. Els hi va la reputació. La pràctica internacional demostra que el control de qualitat es pot fer. M’inquieta, per tant, haver llegit un projecte d’ordre del departament d’Educació referit a la formació professional a distància on s’introdueix l’obligació que els exàmens presencials -necessaris en aquest tipus de formació- s’han de fer a Catalunya. Amb requeriments estranys com aquests difícilment la nostra expertesa en educació a distància arribarà al món. Si volem tenir molts alumnes a, diguem, Colòmbia llavors els exàmens s’han de fer a Colòmbia. I per quins set sous no ens ha d’interessar formar estudiants a Colòmbia? Educant no solament es creen llocs de treball: també es fan amics. La formació a distància, i de qualitat, es pot emetre des de molts llocs. Estem ben posicionats per fer-ho des de Catalunya. Però per episodis com el que acabo de descriure o d’altres -com les limitacions a les titulacions que s’ha permès oferir a la UOC- podria semblar que ja ens està bé que es faci des d’altres indrets.
