Una exposició sobre Vladímir Putin
“Un element conscienciós i disciplinat”. El mot element era especialment utilitzat pel KGB. Potser per això, redactat des de les profunditats de la policia política soviètica, es va fer servir per definir les virtuts del jove agent Vladímir Putin. Així consta en la fitxa d’avaluació del Putin dels anys 70 i bona part dels 80, desclassificada arran d’una exposició que es fa a Sant Petersburg fins al 20 de desembre. El document parla, esclar, de tot el que ensabona el president rus, com ara la satisfacció dels seus caps del Komsomol i del KGB, i destaca les seves habilitats per l’esport, especialment el judo.
La desclassificació arriba quan estan a punt de commemorar-se els 20 anys de l’arribada al poder de Putin l’hivern del 1999. I també quan es commemoren els 30 anys de la caiguda del Mur de Berlín i de la dissolució de la República Democràtica Alemanya (RDA), territori sota control policial de Putin quan era l’home que dirigia des de Dresden les unitats del KGB i les connexions amb la Stasi, la policia política de l’Alemanya de l’Est. Però de les densitats i turbulències d’aquells mesos del 1989 poc se’n parla en el brillant perfil de Vladímir Putin desclassificat recentment.
La reunificació d’Alemanya
Putin va viure en primera persona l’enfonsament de l’Alemanya comunista. I aquella nit en què milers de persones saltaven d’una banda a l’altra del Mur de Berlín, ell, a Dresden, s’havia de dedicar a cremar papers, la majoria expedients de confidents i de gent vigilada i perseguida. Gent que ben aviat formaria part de l’establishment de l’Alemanya reunificada. En aquells anys Putin va aprendre moltes de les claus que mouen la geopolítica i també va adquirir un bon nivell de la llengua alemanya, que li serviria al cap d’uns anys per parlar de tu a tu amb Angela Merkel en alemany. I ves per on, també en rus: perquè la cancellera, formada a la RDA, havia tingut el rus com a segona llengua. Detalls com aquests, gairebé glamurosos, s’escapen de la classificació feta a mida per al president rus.
El que tampoc no explica la mostra de Sant Petersburg és el capítol d’amistats i companyies -algunes de dolentes i perilloses- que Vladímir Putin va generar i va utilitzar després des del Kremlin. Sobretot tenint en compte que el 1998, just un any abans d’arribar al poder com a primer ministre, Putin havia sigut nomenat cap de l’FSB -les sigles hereves del KGB-, posició des de la qual va començar a teixir un autèntic canvi de règim amb la complicitat de l’oligarca Boris Breezovski, després caigut en desgràcia i refugiat a Londres.
Precisament és a Londres on s’escenifica el 2006 l’episodi mitjançant el qual Putin avisa del que li pot passar a qui intenti qüestionar el seu poder: el kagebista Aleksandr Litvinenko és assassinat a Londres amb el poloni 210 que li aboca a la tassa de te Andrei Lugovoi, un kagebista cobert des d’un racó de Piccadilly per un tal Dmitri Kovtun, kagebista acompanyant de Putin en temps de la RDA. Ni d’això ni de l’assassinat unes setmanes abans a Moscou de la periodista Anna Politkóvskaia en parla la desclassificació que s’exposa. Ni tampoc de Marina Salier, la regidora de l’Ajuntament de Sant Petersburg que el 1990, sent Vladímir Putin vicealcalde, va denunciar la desaparició de desenes de milions de dòlars transferits en primeres matèries per finançar una ajuda humanitària que mai no va arribar. I de la qual el vicealcalde Putin mai no va informar.
