Facciosos, però ben acompanyats
L'epidèmia de logorrea que, des de fa algunes setmanes, afecta severament centenars de militars espanyols retirats i que es manifesta en una allau de cartes públiques i en algun xat entre tavernari i etílic, ha suscitat nombrosos comentaris que no voldria reiterar aquí. Intentaré, doncs, centrar la meva anàlisi en aspectes menys tractats d’aquesta sobtada remor de sabres... rovellats.
Els dos primers moviments de l’ofensiva epistolar van ser les cartes adreçades a la Zarzuela per 39 membres de la XIX promoció de l’Academia General del Aire, i per 73 integrants de la XXIII promoció de l’Academia General Militar. En ambdós casos, i si no vaig errat, els signants van ingressar a les respectives acadèmies el 1964 i, per tant, van iniciar llurs carreres en el servei actiu a finals de la dècada de 1960.
És a dir, no estem parlant de militars que haguessin fet la Guerra Civil, o servit en la División Azul, sinó d’homes que es van incorporar a les forces armades en ple Desarrollo, quan el franquisme ja havia celebrat els autodenominats Veinticinco años de paz i alguns dels seus ministres començaven a trucar a la porta de les Comunitats Europees. Parlem de generals, coronels i altres comandaments que van restar en actiu fins a finals de la passada dècada i que, per tant, van servir sota governs de Felipe González, d’Aznar i de Rodríguez Zapatero.
I bé, ¿com és possible que uniformats amb aquests fulls de serveis, integrats a l’OTAN durant bona part de les seves carreres, escometin contra un “gobierno socialcomunista” com si estiguessin fent una arenga al front de Terol el 1937 o al front del Volhov el 1941? ¿Com s’explica aquesta fòbia guerracivilista envers “comunistas, independentistas/golpistas catalanes y proetarras vascos”, dibuixant Pedro Sánchez a manera d’híbrid infernal entre Largo Caballero i Negrín, amb unes gotes de Maduro? ¿Com poden expressar de manera tan desacomplexada llur nostàlgia del 1936 i del franquisme, o frivolitzar amb la necessitat de “fusilar a 26 millones de hijos de puta”?
Només hi ha una resposta possible: malgrat la tan idealitzada Transición, la cultura política dels militars espanyols -la que es destil·la a les acadèmies, i a les sales de banderes, i en els cursets d’ascens, i en les maniobres...- no va experimentar, a partir del 1976, cap inflexió significativa més enllà del maquillatge, cap canvi de paradigma; va continuar impregnada de valors pretorians i del complex de dipositaris i expenedors del patriotisme; i restà, per tant, molt lluny de les idees i els valors dels militars britànics, belgues o suecs. ¿Quina garantia tenim que, a dia d’avui, això hagi canviat gaire?
D’altra banda, resulta entre grotesc i revoltant que els signants de les cartes i els participants en el xat abans esmentats invoquin la defensa de la “democràcia” i de “l’ordre constitucional”, apel·lin a la “llibertat d’expressió” i denunciïn “la imposició d’un pensament únic”. ¿De quina democràcia parlen, quina Constitució van jurar, si consideren il·legítim que determinats partits o ideologies participin de la governança? ¿Llibertat d’expressió per a les seves tesis faccioses, però no per a rojos, chavistas, separatistas, etcètera?
La premsa benpensant ha reaccionat descrivint els militars retirats i grafòmans com una minoria residual, que s’identifica amb Vox. I sí, Vox -que té tres tinents generals jubilats entre els seus actuals diputats al Congrés, i un quart de regidor a l’Ajuntament de Palma- ja ha dit que es tracta de “nuestra gente”. Això rai. La gravetat del cas resideix en la coincidència argumental entre el PP, amb la dreta mediàtica (Abc, La Razón, El Mundo, OkDiario...), i els colpistes de paper que guarden l’uniforme entre naftalina.
Diu Isabel Díaz Ayuso que "España es la única nación de Occidente con un gobierno de extremistas y grupos que quieren destruirla”, i que ella comparteix “la literalidad” dels neguits dels exmilitars. Afirma Cuca Gamarra que, amb els pressupostos recentment aprovats, “se consuma la traición a España de Pedro Sánchez”. ¿Pot sorprendre’s algú que les cartes-manifest dels militars retirats carreguin contra la llei de la memòria democràtica, acusin el govern Sánchez de voler sotmetre el Poder Judicial al seu caprici o s’escandalitzin davant les “cesiones a los independentistas”, quan la premsa madrilenya abans esmentada porta dos anys i mig, i sobretot els darrers onze mesos, fent portades incendiàries al voltant d’aquests mateixos temes, parlant de traïcions a la pàtria, d’un govern ostatge obligat a pagar rescats pressupostaris, de l’eliminació del castellà de Catalunya, etcètera?
En fi, hi ha la qüestió del destinatari. Els redactors i els signants de les cartes les adrecen no pas a l’opinió pública, sinó a Felip VI, de qui es proclamen els més lleials súbdits i de qui semblen cercar un gest de complicitat. És fàcil interpretar, doncs, que assenyalen el rei com “un dels seus”, i no només per la fraternitat d’armes. Si aquesta imatge quallés, riem-nos-en dels efectes del discurs del 3 d’octubre. Amb monàrquics així, no calen republicans.
