La factura de la pandèmia es dispara
BarcelonaA poc a poc es van confirmant els pitjors auguris sobre els efectes de la pandèmia de coronavirus sobre l'economia. Aquest dimarts l'INE ha confirmat la caiguda històrica del PIB a l'Estat el primer trimestre del 2020: un 5,2%. Però encara més preocupants són les xifres de les finances públiques, que mai es van acabar de recuperar de la recessió de 2008-2013, i que ara han vist com el dèficit de l'Estat ha passat de 5.509 milions al mes de març a l'astronòmica xifra de 32.251 milions. O sigui, la xifra de dèficit s'ha multiplicat per sis des de l'inici de la pandèmia.
Si fem la comparació amb el mateix període de l'any anterior veiem que el dèficit s'ha més que doblat i que en percentatge sobre el PIB ha passat de representar l'1,25% a fregar el 3%. En aquesta ocasió, però, cal dir que l'augment del dèficit estava previst i que es fa amb el vistiplau de les autoritats europees i de la gran majoria d'organismes internacionals, que han advocat per una sortida keynesiana de la crisi. De fet, l'FMI ja va preveure que el dèficit espanyol acabaria el 2020 enfilant-se al 9,5%. Estem, doncs, a l'inici de la pujada.
Aquest desajust de les finances públiques era previsible des del moment en què es va aturar l'economia a causa del confinament, però ara coneixem millor l'impacte d'una decisió necessària des del punt de vista sanitari. Així, la recaptació va caure un 10,6% al mateix temps que la crisi generava una despesa extra del 10,8% fins al maig. Aquest és, doncs, el motiu d'un forat que continuarà creixent en els pròxims mesos i que, si no hi ha un rebrot i un nou confinament, remetrà a partir de l'any vinent.
A l'espera encara de saber quina serà la quantitat de recursos que arribaran d'Europa i si seran condicionats, el govern de l'Estat ha pogut comptar amb l'ajuda del BCE i la seva injecció de líquid al sistema per evitar un enfonsament total de l'economia. Però més enllà d'això, seria un error pensar que aquesta factura no s'acabarà pagant d'una manera o una altra. Tothom està d'acord que ara cal endeutar-se, però ara la clau del debat és en quins sectors s'ha d'invertir perquè l'economia resultant sigui capaç de pagar aquesta factura i créixer sense abandonar una part de la societat ni hipotecar el futur dels nostres nets o besnets.
Caldrà acostumar-se, doncs, a grans xifres que serien catastròfiques en qualsevol altre context però que ara s'estan acceptant com un mal necessari. El problema és que la intervenció pública té un límit i no se li pot demanar que rescati tots els sectors com si fossin iguals. És hora d'implementar mesures heterodoxes en l'àmbit de la macroeconomia, com ara el que s'anomena deute perpetu o l'helicòpter dels diners, però també de definir quin model de país volem per al futur, i arribar fins al nivell micro de l'economia productiva a l'hora de dirigir els recursos. El capital humà, és a dir, l'educació, emergeix ara com la gran prioritat. Aprofitem-ho.
