La fal·làcia de la redistribució rics-pobres

EconomistaEn l’article d’ahir desmuntàvem l’argument de la suposada descentralització de l’estat de les autonomies. En el d’avui veurem que, a més de ser molt relativa, aquesta descentralització és altament asimètrica, atès el diferent volum de recursos que gestionen les comunitats en relació al seu PIB. Aquestes diferències són el resultat d’ignorar la generació de riquesa a l’hora de definir el finançament autonòmic, que s’estableix bàsicament fixant uns nivells de serveis públics similars a totes les autonomies. Per tant, com menys PIB, més recursos, i viceversa. Així es veu en el primer gràfic que il·lustra aquest article, amb dades del ministeri d’Economia del 2015.

El primer resultat d’aquesta asimetria és que, fins i tot distribuint el pressupost d’idèntica manera, el nivell de despesa (en percentatge del PIB) serà més petit en les comunitats que tenen menys ingressos/PIB. En el cas de Catalunya, això explica que lideri per sota els rànquings de despesa pública en sanitat, educació, protecció social, habitatge... El segon resultat és que aquestes comunitats es veuen obligades a endeutar-se més o que hi hagi més contribució privada dels seus ciutadans en el finançament dels serveis públics. Si agafem d’exemple l’educació, mentre que a les comunitats receptores de transferències fiscals és 100% pública, a Catalunya hi hem d’afegir un 25% de finançament privat a través dels concerts.

Transferències entre pobres

De fet, les transferències fiscals entre comunitats no ho són mai entre rics i pobres, com s’argüeix per justificar-les, sinó entre els beneficiaris de la despesa pública d’una regió cap als d’una altra. Per tant, no són diners que van dels rics als pobres, sinó entre les classes treballadores de les diferents comunitats.

De quants diners estem parlant? Catalunya té un dèficit fiscal equivalent al 8% del seu PIB. D’aquests diners, menys de la meitat (al voltant del 3% del PIB) s’envien a altres comunitats autònomes. La resta, un 5%, és el dèficit fiscal amb l’Estat i es destina a finançar el model centralitzat que ahir descrivíem; per tant, per finançar els sous d’alts funcionaris de l’Estat i els contractistes d’obres. En aquest segon cas, per tant, no és en absolut una redistribució de rics a pobres sinó més aviat al contrari.

No sembla, per tant, que les transferències interregionals es puguin defensar per criteris d’equitat. I el que segurament és pitjor: tampoc per criteris d’eficiència entesa com a capacitat per reduir les disparitats.

Per comprovar-ho n’hi ha prou veient l’evolució del PIB per càpita entre el 1980, quan arrencava l’actual model autonòmic, i el 2016, el darrer amb dades disponibles. De les 17 comunitats, n’hi ha sis que a penes han vist modificada la seva posició relativa, independentment que siguin donants o receptores de transferències fiscals. Es tracta d’Andalusia (que en aquest període ha passat de tenir una renda per càpita equivalent al 74% de la mitjana al 73,6%), Astúries (del 90% al 87%), Castella i Lleó (del 92% al 94,5%), Catalunya (del 120% al 119%), Navarra (que no s’ha mogut del 124%) i Euskadi (que ha passat del 130% al 133%). Com es veu, estan gairebé igual que el 1980.

Pel que fa a les 11 comunitats que sí que han viscut canvis significatius, Madrid destaca per la seva colossal millora, en coherència amb el que vam veure a l’article anterior, i ha passat de tenir un PIB per càpita equivalent al 113% de la mitjana a un 136,5%, amb la qual cosa s’ha posat molt per davant de totes les comunitats. Amb guanys molt més modestos trobem l’Aragó (103%-109%), Galícia (83%-89%) i Extremadura (59%-68%), en tots tres casos amb pèrdua de pes demogràfic. Per contra, han empitjorat la Rioja (112%-107%), Cantàbria (103%-90%), les Balears (114%-104%), el País Valencià (101%-90%), les Canàries (98%-83%), Castella-la Manxa (83%-77%) i Múrcia (100%-81%); les quatre darreres amb guany de pes demogràfic.

La disparitat augmenta

Així com veiem una alta correlació inversa entre l’evolució del PIB per càpita i la demografia, no hi ha cap cap correlació amb el fet que una comunitat sigui receptora o donant de transferències interregionals. De fet, la disparitat entre comunitats ha augmentat, en comptes de reduir-se, malgrat els prop de 40 anys de transferències fiscals entre comunitats. Avui 10 autonomies estan per sota de la mitjana, mentre que el 1980 eren 7!

En els següents dos articles analitzarem per què Catalunya ha pogut mantenir el seu pes econòmic, malgrat patir un dèficit fiscal recurrent, i per què no l’han millorat aquelles comunitats amb superàvit fiscal permanent. Dos fenòmens que certifiquen el més absolut fracàs de la política espanyola de redistribució i convergència econòmica regional.

I demà, "La factura social del dèficit fiscal català"