El fallit “llei i ordre” de Trump
En els aldarulls, incendis i saquejos derivats de les protestes contra el racisme i la brutalitat policial d’aquest estiu passat, Donald Trump hi va veure l’oportunitat de desviar l’atenció del seu fracàs en la gestió de la crisi del covid i recobrar el missatge de “llei i ordre” que ja va manllevar del president republicà Richard Nixon durant les eleccions del 2016, quan es va declarar el candidat de l’ordre públic. Quatre anys més tard, busca repetir la mateixa estratègia. “Soc el vostre president de la llei i l’ordre”, va afirmar al juny en un discurs al país mentre agents federals desallotjaven amb pilotes de goma i gasos lacrimògens manifestants pacífics d’un parc de davant de la Casa Blanca.
Durant els mesos següents, les paraules llei i ordre es van convertir en el seu pa de cada dia. Trump es va començar a vendre com l’únic líder dur contra el crim i aliat de les forces policials capaç de restaurar l’ordre, i va pintar les ciutats governades per demòcrates com anàrquiques i caòtiques. Però la seva estratègia es va estroncar quan les protestes es van apaivagar i va acabar frustrat quan es va posar malalt de covid. La pandèmia va tornar a centrar amb força la cursa electoral. A deu dies de l’elecció, tot i que no ha abandonat aquest missatge, el president nord-americà prova ara els atacs personals contra el seu rival demòcrata, Joe Biden, per provar de guanyar una reelecció que continua sent complicada enmig d’una pandèmia i d’una crisi econòmica.
Trump tenia 22 anys quan Nixon va aconseguir una victòria estreta el 1968, un dels anys més convulsos de la història recent dels Estats Units, amb manifestacions contra la discriminació racial i la Guerra del Vietnam i els assassinats del reverend Martin Luther King i el senador Robert Kennedy. El llavors candidat republicà va apel·lar a una suposada “majoria silenciosa” que detestava els aldarulls, respectava la llei i volia, per damunt de tot, ordre i estabilitat.
Un missatge clàssic
Aquest missatge de “llei i ordre” present durant dècades en la política nord-americana, sobretot en campanyes del Partit Republicà, no es vincula només a la lluita contra el crim i el restabliment de la seguretat, sinó també, en molts casos, a una estratègia i un llenguatge codificat i racista que busca explotar els recels dels blancs i galvanitzar-los amb la promesa de preservar l’ statu quo racial i econòmic. Quan Trump adverteix a les dones dels suburbis que si Biden guanya “destruirà” els seus barris perquè la seva política d’habitatge busca reduir la segregació racial, està clarament atiant pors racials.
El seu missatge no acaba de quallar. I no ho fa perquè els suburbis són avui més diversos i cada cop més ciutadans blancs, i una majoria dels nord-americans, reconeixen que el país ha de fer més per combatre el racisme sistèmic i institucional i les injustícies racials.