La falsa ruta del catalanisme
El miracle és fet. Avui és catalanista Bob Esponja, John Wayne i el del medio de los Chichos. Tot Déu Nostre Senyor és catalanista. I defensa el catalanisme com la poma ecològica, vegana, fruitariana, verge, immaculada, no contaminada, d’Adam i Eva. El catalanisme és la nova religió de l’Església del Setè Dia que potser arribarà el Novè, però que si no hi arriba és igual, perquè unirà cel i terra en una arcàdia de concòrdia que ni el nen Jesús amb bolquers de pixada autodeterminada es podria imaginar mai. Torna la croada santa.
Tururruuu! Se’ns fa saber que novament hi ha una crida al reagrupament familiar del catalanisme. Un grup d’empresaris, advocats i economistes ha tocat la trompeta sacra i ha difós un manifest a La Vanguardia per reclamar la formació d’un nou partit, format per independents, per evitar la fractura Catalunya-Espanya, superar el conflicte entre catalans, vèncer l’independentisme i trobar fórmules fàcils perquè tothom sigui milionari furgant-se el nas. Una més mirant-se el mirall trencat. Bocins a granel: Lliga Democràtica, Units, Lliures... i en vindran més. Com una croada santa, com una jihad espiritual. Apareixen milers de moviments, grupuscles de catalanisme moderat, placebo, inofensiu, light, incolor, inodor, insípid... Carquinyolis autonòmics; Som-hi allioli sucador; Senyeres del seny senyador i no assenyalador.... Tots ara són catalanistes. De cop. Automàtics. Quan mai havien estat catalanistes. Per què? Perquè tots pensen el mateix: la culpa és de l’independentisme, del sobiranisme, la culpa dels que volen que Catalunya pugui escollir el seu futur. És la falsa ruta. La de sempre.
Ara fa anys. El 26 de gener de 1939 els franquistes entraven a Barcelona. El país substituït finalment. El 15 de febrer de 1939 l’historiador Ferran Valls i Taberner, antic dirigent catalanista, i rebatejat com a Fernando, publica el seu primer article a La Vanguardia titulat “ La falsa ruta ”. Fàcil d’entendre: la culpa de tot, de la guerra, dels morts, dels ferits, dels exiliats, del patiment... és del catalanisme. Bevem una copeta d’àcid clorhídric: “ el catalanismo resultó en definitiva un lamentable factor de disgregación, así con el respecto a la unidad nacional española, como también dentro de la misma entidad regional catalana, produciendo en ella una funesta separación, mejor diremos contraposición, que a veces, enconada por el odio político, llegó a parecer irreductible, entre los mismos catalanes, divididos en catalanistas y anticatalanistas, con lo que se inició ya, dentro de la misma Cataluña, una discordia profunda, que en el orden moral era un preludio de guerra civil ”. Per tant, continuem bevent, “ el catalanismo no logró casi nunca dejar de presentar una significación partidista; ni alcanzó a abandonar a tiempo unos derroteros que a la postre han conducido al país a la ruina. Nadie puede hoy honradamente dejar de confesar que, a fin de cuentas, el catalanismo, al término de su trayectoria, se ha vuelto contra Cataluña ”. Salut!
Substituïu catalanisme per independentisme, sobiranisme o el que vulgueu, i ja teniu l’F5, el refresh, l’actualització al segle XXI. És així. “ La falsa ruta ” ahir era el catalanisme, avui el sobiranisme. L’alliberament del catalanisme ahir era la dictadura, avui l’alliberament de l’independentisme és la Constitució. Sempre la falsa ruta: sense Google Maps, sense GPS. Però si els que abans no eren catalanistes ara són catalanistes, què és ser catalanista? ¿Es pot ser congolès sense poder ser congolès? ¿Un nord-americà es reivindica nord-americà sense un estat nord-americà? ¿És pot ser català i catalanista sense estat? ¿Sense llibertat per poder ser i estar? ¿No és una nació sense estat un fantasma?
Sí, potser la falsa ruta perpètua és la de l’estat espanyol. Potser el que molts no volen recordar és que ara fa 150 anys del naixement d’un dels pares del catalanisme, Enric Prat de la Riba. Aquella generació ja va voler canviar Espanya i no se’n va sortir, per això Prat (del mateix partit que Valls i Taberner) finalment diu: “Tots volem per a Catalunya un cos d’estat”. Potser ser català i catalanista sempre és la mateixa cosa. Som els que ens van matar el 1936 i el 1939. Els que ens vam haver d’exiliar el 1936 i el 1939. Els que ens van enfonsar, espoliar, jutjar, i matar en vida el 1936 i 1939. Ser català és viure en un país atrapat. Som els atrapats. Som això i ens volem autodeterminar d’això. No hi ha catalanisme moderat, perquè davant el perill de l’existència no hi ha moderació: només hi ha llibertat. Aquesta és la ruta.
