Falsos experts i experts que fan abús de poder
Catedràtic De La UpfSi matar el missatger permetia que els nostres avantpassats desfoguessin la seva fúria, la tendència actual és desqualificar l’expert. El lector pensarà en Donald Trump envoltat d’amics i parents propers, aliè a qualsevol opinió informada dels experts. Jo penso en les 62 víctimes de l’epidèmia de xarampió a Samoa. O en el Pakistan, on seria tan fàcil erradicar la poliomelitis si els pares seguissin les indicacions dels experts en lloc de creure que es tracta d’una maquinació de la CIA. Molt més a prop nostre, penso també en Itàlia, quan el Moviment 5 Estrelles, aleshores a l’oposició, advocava per la llibertat dels pares pel que fa a vacunar els seus fills.
Pot semblar cert que els experts limiten la nostra llibertat, però es tracta d’una fal·làcia. Com a economista, em dol dir que el deute sobirà d’avui el pagaran els nostres fills, però és així, i negar-ho en nom de la llibertat d’endeutar-nos és un regal enverinat per a les futures generacions.
La complexitat no convenç
Avui el populisme desacredita els experts, amb quatre arguments: són incompetents, estan finançats per una multinacional i no estan d’acord entre ells, però l’argument més fort és que els experts tenen teories massa complexes i que les seves opinions van contra el sentit comú. ¿Com ha d’estar un electró a dos llocs al mateix temps? Sisplau, siguem seriosos!
Algunes d’aquestes crítiques són encertades, així que els experts tenen la seva part de culpa.
En primer lloc, no hi ha una certificació d’expert: quan Mariano Rajoy, aleshores president del PP, va assegurar que un cosí seu, catedràtic de física a la Universitat de Sevilla, l’havia convençut que no hi havia canvi climàtic, considerava que el seu parent era un expert. Aleshores, qui és expert i qui no?
En matèria d’economia tots els polítics es consideren experts. ¿Tenen raó? Això ens porta precisament al segon argument, i aquí sí que els experts són culpables. El conflicte d’interessos, un fet que al nostre país no es té suficientment en compte, quan hauria de ser la primera condició per no inhabilitar l’expert en qüestió.
Conflicte d’interessos quan els empleats de les caixes d’estalvis recomanaven les participacions preferents als jubilats, i no ho feien com a experts, sinó com a venedors. Conflicte d’interessos quan els investigadors en medicina decideixen no publicar un resultat científic per no perjudicar una companyia farmacèutica. Recentment vam descobrir que Morgan Stanley havia estat rebent liquiditat de la Reserva Federal de Nova York quan el director general de Morgan Stanley és membre de la mateixa Reserva Federal de Nova York: és un clar conflicte d’interessos.
Ventalls de decisions
Però el màxim error dels experts és l’abús de poder, una cosa més subtil que, curiosament, els populistes no ataquen, tot i que hauríem de denunciar una vegada i una altra. En els economistes és un error particularment freqüent. Posem com a exemple el cas de les pensions, un problema a França que, pel que sembla, no afecta Espanya. L’expert que diu que cal reduir les pensions públiques un 1% durant cada un dels propers 15 anys i augmentar els incentius a l’estalvi a llarg termini està abusant del seu poder. La realitat és que hi ha una infinitat de solucions al problema irresoluble de les pensions, cada una amb un impacte redistributiu diferent entre generacions, però en lloc de donar el menú d’opcions per tal que els ciutadans puguin decidir amb tota la informació, els experts oculten la majoria d’opcions i trien la que els sembla més adequada. En nom de què ho fan? De la necessària simplicitat? D’un paternalisme excessiu?
La integritat professional seria donar tot un ventall d’opcions i deixar que els mecanismes propis d’una societat democràtica portessin a una decisió política responsable. De moment, la nostra societat no ha arribat a aquests nivells d’informació transparent i responsable. I, mentrestant, ataca l’expert, però segurament ho fa per les raons equivocades.