“Fins que no sàpiga la veritat no podré acabar de fer aquest dol tan estrany”

BarcelonaJustícia per fer el dol. És el que mou les desenes de famílies que intenten dur als tribunals les residències on van morir els pares o avis durant les primeres onades del covid, del 2020. “Fins que no sàpiga la veritat no podré acabar de fer aquest dol tan estrany”, confessa una de les afectades del geriàtric Residencial Palau, de la localitat vallesana Palau-solità i Plegamans, l’últim dels centres denunciats per la Fiscalia perquè un jutjat de Sabadell investigui si en les 40 defuncions d’aquells dramàtics mesos hi va haver negligència. La testimoni, que s’estima més no identificar-se, assegura que la cerca de justícia també respon al fet que li deu al seu pare mort “que es depurin responsabilitats i que s’aclareixin els fets”.

De moment, el cas del geriàtric vallesà és un dels pocs que continuen vius als jutjats, que, segons els càlculs d'Amnistia Internacional, han arxivat el 90% de les causes sense ni tan sols, en moltes ocasions, fer declarar testimonis. Un altre és el de la residència Fiella de Tremp, on van morir 64 dels 142 usuaris entre novembre i desembre del 2020, en un brot que va obligar la Generalitat a intervenir el centre. Ara, un jutjat de la capital pallaresa ha imputat la directora i la responsable higienicosanitària del centre pels delictes d'homicidi imprudent, vexació i contra la seguretat dels treballadors, i en la denúncia es detalla com es registrava la febre de pacients que en realitat feia dies que eren morts, la falta de coordinació mèdica amb hospitals de la zona o com els residents van patir set, gana i fred.

Un descontrol que les famílies vivien sense informació o amb missatges dels metges al WhatsApp dient que tot anava bé. A Ester Bernadó la residència li va dir el 30 de novembre que podia visitar el seu pare l'endemà perquè, malgrat el covid, es trobava prou bé. "El vaig anar a veure en vida i ja estava mort", afirma per il·lustrar "el desbordament" i el caos d'un centre que no comptava ni amb prou personal ni espais per separar malalts de sans. Bernadó diu que la seva motivació en la justícia és "saber la veritat més que no pas que hi hagi sancions" i, en aquest sentit, assenyala "responsabilitats compartides" per "una mala gestió abans, durant i després" del brot. "Com pot ser que si no n'eren capaços, ni metges, ni el personal ni la direcció demanessin ajuda, ho veien normal tot allò?", es pregunta.

A Evaristo Saura encara li “remou” el cos i l’ànima pensar que el seu pare va morir a la seva habitació tot sol i que va ser ell mateix, com a director d’una funerària al Pont de Suert, l’encarregat de retirar el seu cadàver de l'habitació. El record dels éssers estimats morts en la solitud de les residències encara pesa molt i algunes famílies defugen voluntàriament l’atenció mediàtica per no estar en una revisió constant. En part, aquest neguit admeten que només arriba a poder atenuar-se amb les notícies que la justícia va fent via per investigar tantes morts i “conèixer la veritat”. És, com diu Saura, un “petit bàlsam en l’infern”. També la filla de la víctima vallesana troba cert consol en les actuacions judicials, però apunta que no només han de respondre les direccions dels geriàtrics, sinó també “polítics o jutges que d’una manera o una altra han volgut tapar aquest holocaust” i fer callar les famílies. 

En el seu cas va intentar “innumerables” vegades contactar amb la residència per tenir informació de l’estat del seu pare, però només en tres ocasions, assegura, li van agafar el telèfon. “Només sabia que el meu pare estava constipat, però ja feia tres setmanes que estava així. Estava fort de salut, en bon estat, i de sobte ja no hi era”, relata encara amb el dolor a flor de pell. Dolor i també culpa. "Saps que no va morir sota la teva responsabilitat, però ningú et treu el sentiment de culpa”, s'esplaia.

Famílies autoorganitzades

És el mateix sentiment que persegueix Dolors Gonzalo des que la seva mare va morir el desembre del 2020 en una residència de Sant Quirze del Vallès. "Sé que no em trauré mai aquest sentiment de culpa", constata i, tot i que no es planteja la denúncia perquè entén que no hi va haver negligència per part del centre, passa el dol mantenint-se activa en la lluita dins de l’entitat Els Estels Silenciats, nascuda precisament durant aquells dies com a instrument d'autoajuda i de denúncia del que consideren que és un "maltractament institucional" de la gent gran de les residències.

“La meva mare es va deixar morir, no es va morir de covid sinó de pena”, es queixa, i retreu que residències com la seva hagin optat per restringir visites i el contacte amb les famílies escudant-se en la seguretat i salut dels residents, quan en realitat respon a una falta de personal.

La gent gran de les residències han estat les "víctimes perfectes" perquè no es van poder "defensar ni escapar" i van morir "sense cap oportunitat", es queixa la filla de la víctima del centre Palau, que coincideix amb Bernadó que les investigacions judicials són l'oportunitat perquè des del coneixement dels fets es corregeixin errors per evitar que ningú hagi de tornar a passar per unes circumstàncies indignes al final de la vida.