L’estranya fascinació per Andrés Iniesta

Barcelona“Si no fos futbolista, potser estaria venent diaris o t’atendria al forn de pa”. Quan li van preguntar a Gerard Piqué pel seu amic Andrés Iniesta durant la redacció del llibre Andrés Iniesta. La jugada de la meva vida, el central català va ser ben sincer i va admetre que Iniesta és un misteri difícil d’explicar, com si el futbolista i el pare de família fossin persones diferents: “És un paio normal, un home humil. Si mires les estadístiques, no el fitxaries. No marca gols, no fa assistències, no és fort... però quan ell té la pilota, tot flueix. És imprescindible”, va argumentar el central, que va seguir la roda de premsa de comiat del capità amb posat seriós, conscient que cada cop queden menys supervivents d’aquell gran Barça que ho va guanyar tot fent del futbol un art. Queda ell, queda Messi i queda Busquets. De mica en mica, la millor fornada de la Masia fa les maletes.

Marxen jugadors destinats a ser recordats per sempre, anticipant un sentiment de nostàlgia pel passat quan l’etapa encara no s’ha acabat del tot. Amb Iniesta marxarà un símbol del bon joc, però també el protagonista d’un misteri: com un home normal ha pogut excel·lir en un esport d’atletes. “Veure jugar Iniesta és fascinant, hiptònic. I et diré més, encara ho és més en directe, quan sembla que faci màgia. Sempre el veus envoltat de jugadors més alts o forts, però els esquiva, se n’escapa... segons com sembla un joc en què els gegants no atrapen el més menut”, explica César Luis Menotti, que defineix Iniesta com un dels “jugadors més llestos” que ha vist mai. Per a Vicente Del Bosque, que el va dirigir a la selecció espanyola en el Mundial del 2010, Iniesta simbolitza el talent. “No era mai el més fort en les proves de resistència, ni el més ràpid. No tenia el xut més fort, ni joc aeri. I havia de millorar en defensa. I tanmateix era un dels millors jugadors de la història del futbol. Una persona fàcil de tractar, treballadora, amb un talent increïble per jugar a futbol. Amb visió de joc i regat”, explica. De fet, Iniesta no ha arribat mai a fer més de 10 gols oficials per temporada, i només el curs 2012/13 va passar de les 20 assistències de gol amb el Barça. “No són les dades, és com condiciona el joc”, destaca Del Bosque.

“D’ell et sorprèn la intel·ligència que té. Tu podies planificar els partits, però ell semblava que trobés solucions sobre la marxa. Tu preparaves els partits amb cura i ell se’ls feia seus amb un joc alegre, ofensiu, com si fos fàcil. Quan tot costa tant”, diu qui va ser seleccionador italià, Cesare Prandelli, víctima del joc d’Iniesta en una final d’Eurocopa. “Si jugava com un nen? Una mica, sí. Els nens quan juguen volen la pilota, volen atacar, volen passar-s’ho bé. Ell juga així, com a l’ oratorio ”, diu en referència als patis de les esglésies on tradicionalment es forjaven els talents a Itàlia. A la seva Fuentealbilla natal era al pati de l’escola i en un camp de terra. Després va arribar a la Masia, on va anar fent evolucionar un joc marcat per dues característiques: la intel·ligència i el talent.

Aquestes dues paraules es repeteixen quan s’intenta descobrir per quina raó Iniesta ha trobat una manera d’expressar-se futbolísticament tan especial, tan pròpia, tan brillant. “Si ets el sardineta, el més petit d’un partit, només hi ha una manera d’evitar rebre l’entrada d’un rival més fort: tenir més habilitat”, escrivia Johan Cruyff fa uns anys sobre Iniesta. “Ell ens recorda que la base del futbol és la tècnica, no el físic. El físic és important, però la tècnica és imprescindible. Si tot fos valorat per la musculatura, homes com Iniesta estarien morts”, afegia l’holandès. “Amb ben pocs minuts de veure’l jugar ja entenies de seguida que era especial”, diu el brasiler Tostão, campió del món el 1970, que el 2006 va estar a Barcelona veient entrenar el Barça i ja en va tenir prou amb unes quantes sessions d’entrenament per dir que “Xavi i Ronaldinho són genis, però el bo és Iniesta”. I ho va dir quan el jugador de Fuentealbilla encara no era titular al Barça. “Iniesta pensa com un brasiler”, deia Rivelino, també campió del món el 1970. “El jugador més brillant nascut fora de l’Argentina”, diu traient pit l’exjugador argentí Diego Latorre. Com si lluny de Barcelona tothom es volgués fer seu un jugador universal.

Ànima de carrer

“A vegades pots pensar que no fa res, però ho fa tot. En ell tot és diferent. En el futbol el més complicat és aconseguir que tot sembli senzill”, deia Lionel Messi al llibre de memòries d’Iniesta. Segons l’argentí, per entendre l’ànima d’aquest joc cal entendre que va jugar molt al pati i al carrer. “Tenim moltes coses en comú, com les famílies. No ens atabalem, no volem ser famosos, volem una vida normal. Venim del carrer”, afegeix Sergio Busquets.

“La gent es pensa que els tècnics ajuden els jugadors, però va ser ell qui em va ajudar a entendre millor el joc. Només cal veure com juga. Tant de bo pugui tornar un dia al Barça per ensenyar als joves i als professionals tot el que ha fet sobre la gespa”, deia ahir Pep Guardiola quan va saber que Iniesta deixava el Barça, posant la llum en un aspecte important del joc d’Iniesta, el fet d’haver creat escola. “Deixa un llegat sobre com s’ha de jugar i com t’has de comportar com a professional”, afegeix Del Bosque. Iniesta, però, té clar què ha estat clau en el seu èxit: la família i la Masia. Per això marxa demanant que es cuidi el futbol base.