Federalistes pel sí-sí
El 9-N jo tenia previst trobar-me dues espècies davant de les urnes -això, esclar, si Rajoy no envia la policia perquè les retiri-. Una espècie que a ningú se li escapa que aquell dia serà molt majoritària: aquells que votaran sí-sí, perquè aposten per la independència. I una segona espècie, la del sí-no, que somia encara en la viabilitat d’una Espanya federal o confederal. Tanmateix, aquests darrers dies estic descobrint una tercera espècie, rara però interessant: aquells que se segueixen considerant federalistes, però tenen decidit votar sí-sí. És la gràcia de tenir amics de tota mena.
Un amic encara federalista m’explicava fa poc: “El dia 9-N només hi ha dos projectes polítics dignes d’aquest nom: l’ statu quo i la independència, és a dir, el no i el sí-sí. És una qüestió de plausibilitat. El sí-no només serà una opció consistent quan hi hagi una oferta espanyola en aquest sentit, una proposta de federalisme plurinacional que reconegui el dret a decidir de Catalunya. I no és el cas: el 9-N aquesta oferta no serà sobre la taula. Per tant, aquest dia, el sí-no només serà l’expressió d’un desig, però no un projecte polític viable pròpiament dit. Per ser del tot coherents, els del sí-no haurien de demanar que es retardés la data de la consulta. Però defensar el sí-no el 9-N és wishful thinking. Per això, encara que a mi el que m’agradaria és una Espanya federal, votaré sí-sí”.
Uns quants dies abans, en una altra conversa, un altre amic em deia això: “Per mi, ser federal vol dir ser laic pel que fa a la qüestió nacional. Quan jo m’autodefineixo com a federalista vull dir que per a mi totes les identitats nacionals tenen el mateix valor: de la mateixa manera que no hi ha una religió veritable ni una religió millor que les altres, tampoc hi ha una identitat veritable ni una identitat millor que les altres. Avui penso que s’acostaria més al meu ideal -l’ideal d’un estat identitàriament laic- una Catalunya independent que l’actual Espanya de les autonomies. Fins i tot la proposta d’Espanya federal que proposen els socialistes és, en realitat, un projecte mononacional, que no qüestiona la sagrada unitat de la nació espanyola. Molt poc laic, sincerament”.
I seguia: “Per mi, l’única manera de superar la dinàmica nacionalista -tant d’una banda com de l’altra- era que Espanya acceptés el referèndum català i que Catalunya, lliurement, decidís quedar-s’hi. Que Espanya renunciï a imposar la seva unitat: això seria una Espanya no nacionalista. I que Catalunya, exercint el seu dret a l’autodeterminació, opti per formar part d’un estat espanyol plurinacional: això seria, per mi, una Catalunya no nacionalista. Tanmateix, per pura lògica, Catalunya no pot renunciar al seu nacionalisme si Espanya, prèviament, no fa el mateix amb el seu. La renúncia espanyola ha de precedir la catalana, perquè Catalunya només pot decidir que es queda si Espanya, prèviament, li reconeix el dret de marxar”.
I acabava: “Per tant, ara m’he de formular la qüestió en uns altres termes: ¿quin dels dos projectes -l’Espanya autonòmica o la Catalunya independent-és menys nacionalista, quin dels dos és més laic, en termes nacionals? No en tinc cap dubte. Al Parlament de la Catalunya s’hi parlen tres llengües -català, castellà i aranès- i al Parlament espanyol, després de trenta anys de democràcia, encara no es pot parlar català. Per això votaré sí-sí: perquè vull viure en un estat com més laic -com menys nacionalista- millor”.
Un tercer amic em feia, ja fa mesos, aquesta reflexió: “Per mi el federalisme és una filosofia. Vol dir que diferents comunitats nacionals podem compartir un mateix estat, una mateixa ciutadania, i que no és necessari organitzar el món a partir d’estats mononacionals. Federalisme, per mi, vol dir el mateix que estat plurinacional. I encara que ara estigui a favor de la independència de Catalunya, jo mantinc intacta la meva filosofia federal. Perquè penso en un estat català que formi part d’una Europa federal, que haurà de ser plurinacional vulgui o no vulgui. No veig què tenen d’incompatible l’independentisme -referit a Catalunya- i el federalisme -referit a Europa-. M’és una mica igual si l’estat federal del qual formo part es diu Espanya o es diu Unió Europea. No veig que sigui menys federalista per defensar una Catalunya que s’autogoverna (parcialment) dins una Europa federal, que per defensar una Catalunya que s’autogoverna (molt més parcialment, encara) dins d’una Espanya federal”.
Una espècie realment interessant, aquesta dels “federalistes pel sí-sí”. No tan diferent, ben mirat, de la legió de catalans que avui es reclamen “independentistes no nacionalistes”.
