La felicitat es viu partit a partit
Aquesta setmana no està sent gens fàcil per als seguidors del Barça. Veure des del sofà la Champions a aquestes altures és un cop molt dur. Sobretot quan portaves una temporada molt bona i havies gairebé resolt l’eliminatòria a l’anada. Però això del futbol és ben curiós. Perquè portaves des del setembre gaudint i guanyant. De fet, en Lliga, encara no has perdut.
I aquí em sorgeix un dubte existencial. ¿L’important és el moment de felicitat final o tot el que puguis gaudir durant nou mesos? Perquè escric aquestes línies des de Madrid i, esclar, treuen pit que ells són a semifinals de la Champions i el Barça no. Que poden jugar la seva tercera final seguida i la quarta en cinc anys. Resultats brutals. Sí, impressionants. Però resultats. Purament resultats i, sobretot aquest any, únicament i exclusivament en una competició.
Perquè més enllà d’aquesta semifinal que encara hem de veure com acabaran -perquè ja sabem que, almenys aquest any, no hi ha resultat d’anada que sentenciï cap eliminatòria i que fins a l’últim sospir hi pot haver-hi un penal o una jugada transcendental-, el Madrid està vivint un any horrible. Sí, absolutament desastrós encara que guanyin la Champions. Per què? Perquè després de vuit mesos només han gaudit en quatre partits, quatre.
Decepcions a la Lliga, derrotes contra el Betis a casa o al camp de l’Espanyol, per posar-ne només dos exemples. Incapaços de guanyar a l’Atlètic en cap dels dos partits. Derrotats i golejats pel Barça a casa. Quedant descartats de la Lliga per Nadal. I a la Copa? Humiliats pel Leganés a casa. Perdent l’eliminatòria anterior contra el Numància al Bernabéu, tot i passar de ronda.
La Champions? Segons de grup, derrotats pel Tottenham a Londres. D’acord, classificats. I després sí, quatre partits que els han permès vibrar fins a plantar-se a semis. Però val la pena? El futbol és això? Treure pit dos mesos a l’any, com a molt?
Per a mi, clarament no. Perquè l’afició pel futbol és viure tota la setmana i allargar set dies aquell partit que dura 90 minuts. Al bar, a la feina, a la sobretaula familiar. Debatre, parlar-ne. Els títols estan bé, però les victòries al Bernabéu, a l’Atlètic, a l’Espanyol... Això també dona alegries. El dia a dia, el partit a partit. Aquesta temporada el culer ha gaudit durant mesos, durant 30 o 40 partits. El Madrid, en canvi, només ha tingut 4 alegries comptades. ¿Val la pena guanyar la Champions així i emprenyar-se deu mesos per acabar sent feliç un parell? Per a mi no.
