Felip al museu

El Museu Nacional d’Art Contemporani (MNAC) s’ha de tancar perquè el rei Felip hi vagi a fer això que se’n diu “un sopar de gala”. La raó per la qual un monarca va a sopar a un museu i no pas a un restaurant deu ser perquè a Felip –acostumat a tenir-ho tot i a no patir per pagar els autònoms a l’estiu– el menjar li és igual. Ja vam veure Felip fent-se el natural, tot sopant amb la família legítima, en aquell menjador tan lleig de palau. La reina, com a perla de la llar i subalterna, servia la sopa a tota la família. La sopa, a sobre, no era a la taula on seien tots quatre. Era a la llunyana taula auxiliar, probablement territori de la minyona, que aquell dia devia estar amagada. La reina va fer quatre viatges, un viatge per a cada plat. Això a casa meva no passa.

Quin luxe, fer veure que sopes mentre fas veure que mires quadres. Perquè la cosa és que els de sang blava, quan no sopen en privat, s’ho solen deixar tot al plat (de fet potinegen una mica i ja està) i la copa ni l’ensumen. No feliciten els cuiners, no enraonen amb els cambrers de vins, no pregunten com estan fetes les viandes. I és un error. Si t’ho paguen tot, almenys, sigues Eduard IV. Per a ells, les taules sempre estan parades, les copes sempre estan plenes. Això, sumat a la necessitat de mantenir-se prims, els provoca una falta de curiositat i d’alegria davant el menjar que fa que, per a nosaltres, Robespierre sigui un 'influencer'. Déu dona pa (i un ampli pressupost) a qui no té queixals. Trobo que els haurien pogut posar en molts altres llocs. Al Fòrum, que no el fem servir per a gaire cosa, a sota de la placa fotovoltaica. Els haurien pogut posar en algun dels palaus que tenen, a la Fira de Barcelona o a l’Estació de França (on es feia la fira del còmic). Els haurien pogut posar a la sala petita de Razzmatazz o la de baix de Luz de Gas, que ja fan festes privades de tant en tant. O, si volien museu, el de cera. L’edifici és preciós i hi tenen algun col·lega i fins i tot mentor.