Felip VI

Felip VI ha dit a Davos que “Catalunya és veritablement una part fonamental de l’ànima d’Espanya”. No estic segur que a les elits mundials els interessi gaire l’aire que insufla vida a la nació espanyola. Però l’interès del rei per fer metafísica de les nacions davant del ferro mundial de l’economia i la política s’explica perquè encara deu estar posseït pel discurs del dia 3 d’octubre, en què, volent matar simbòlicament el pare, es va alienar, probablement per sempre, gran part de la societat catalana. No parlava per al públic de Davos sinó per als seus súbdits.

L’ànima dels pobles és l’essència del nacionalisme romàntic, que és el que es retreu al nacionalisme català per tractar-lo de totalitzant, reaccionari, antiquat. Sempre he entès que les nacions, com els humans, no tenen ànima, sinó cos; en aquest cas, el territori i la gent que l’habita. La història demostra que la lluita de les nacions ha estat sempre per l’ocupació de l’espai. No conec cap estat que hagi robat l’ànima a una nació veïna sense prendre’n possessió material. No sé si arriba fins aquí la perspicàcia del rei, però proclamant Catalunya part de l’ànima d’Espanya complica molt més la reivindicació catalana. Uns territoris es poden separar d’uns altres, però d’una ànima, que és una entelèquia, ¿com ens en separem? O dit d’una altra manera: com és possible separar-se d’allò que no existeix?

L’ànima, com l’honor, és de Déu. Convertir un problema polític en un problema d’ànima és traslladar el conflicte al territori religiós, és a dir, a l’espai de l’inefable. És el drama de tot nacionalisme: prolonga la creença per altres mitjans. I així els conflictes polítics es fan impossibles: es porten al terreny de la virtut i del pecat, de la lleialtat i la deslleialtat. Les nacions han estat el marc en què s’han desenvolupat les democràcies modernes. Una cultura de laïcitat ho ha fet possible i una part de l’independentisme català ha anat en aquest direcció: la qüestió no és la nació, és tenir estat. Però històricament ni les repúbliques ni les monarquies s’acaben de sostreure a les apel·lacions transcendentals, encara que sigui només a l’hora d’enviar els ciutadans a la guerra. Felip VI ens ho recorda. Quina por.