Feminisme antifeminista

Si no hi reflexionem gaire, qualsevol antifeminisme ens sembla, necessàriament, reaccionari i de dretes. La idea que homes i dones tenen els mateixos drets i potencialitats, i que cal canviar el que sigui perquè aquesta igualtatsigui socialment real, té uns efectes tan civilitzadors que cal ser molt carca per rebutjar-la.Però el feminisme del segle XXI engloba ideologies i filosofies molt diverses. Tan diverses que alguns corrents feministes són radicalment crítics amb d’altres. Per desgràcia, qui opina des del feminisme no ens sol alertar d’aquesta diversitat. Ens ven com a feminisme el que sovint és només un corrent -potser més de moda, potser conjunturalment hegemònic- d’un marc ideològic molt més ampli.

Passa molt, últimament, amb l’anomenat feminisme de gènere, un corrent que es basa en la teoria que les diferències de gènere són construccions socials explotades pels homes per mantenir el seu domini. ¿Es pot ser feminista sense combregar-hi, sense ser titllat de carca? No resulta fàcil. Ho han intentat feministes com Camille Paglia o Sylviane Agacinski, i no n’han sortit gaire ben parades. I és que entre els principals crítics d’aquest corrent hi ha el Vaticà, l’Opus Dei i Vox. Però això no impedeix que, a més d’oposar-hi rancis valors obsolets, hi puguem oposar altres corrents feministes.

França hi és especialment reticent. I pot semblar paradoxal, perquè és un corrent que neix del postestructuralisme, sorgit a França als anys 60. Entre els seus representants hi ha Barthes, Foucault, Derrida, Deleuze i -bastant més tard i travessant l’Atlàntic- Judith Butler, una figura clau del feminisme de gènere. Són filòsofs que, en el marc del postmodernisme, tendeixen a rebutjar nocions universals com la realitat objectiva, la moralitat, la naturalesa humana o el progrés social. I tot i ser d’esquerres, com Foucault, de vegades han topat amb altres esquerrans, com Chomsky, un anarquista que té claríssim que l’ètica té una base biològica universal exactament com el llenguatge; i que l’avenç del feminisme és un exemple de progrés social.

Afirmar que darrere les diferències de gènere -que en bona part són construccions socials- no hi ha cap base biològica, que tot depèn exclusivament de l’ambient, és només una ideologia. Una ideologia que portada a l’extrem tendeix a negar qualsevol forma d’innatisme, com si les diferències innates entre humans suposessin una terrible amenaça contra la igualtat: avalessin la discriminació. No hi ha dubte que aquestes diferències han sigut i són usades per discriminar. Un exemple claríssim és tenir la pell negra. No crec que ningú negui que té una base biològica i tampoc crec que, un cop assumit això, algú mínimament civilitzat es pugui sentir amb més arguments per discriminar les persones negres. Les diferències de gènere també poden tenir una base biològica sense que això avali, en cap cas, que puguin ser utilitzades per negar la plena igualtat en drets i en humanitat dels homes, les dones i tots els que no es reconeixen en aquest binarisme.