França, ferma, ferma, ferma candidata
BarcelonaAl final va ser el cap de Samuel Umtiti en una acció de córner el que va desencallar el França-Bèlgica. Un cop d'estratègia, un gir del coll, l'única escletxa en una partida d'escacs trepidant pel marcador i perquè tenia una final de Mundial a l'horitzó, però tan respectuosa i estudiada que deixava poc marge a la sorpresa. Poc marge al joc. Bèlgica, potser qui més ho va intentar, va mirar de sacsejar la pissarra, com havia fet dies abans, per fer moure França, però aquesta França és una roca.
Enlluerna poc però pesa, és compacta, sembla infranquejable. Per capacitat física i talent es planta a l'àrea contrària en dues cavalcades (de Pogba i Mbappé, sobretot). Té centímetres i autoritat per dominar l'àrea quan el partit reclama l'últim esforç, quan el rival colla amb centrades com va acabar fent Bèlgica els últims vint minuts. Té opcions al pit de Giroud o als peus de Griezmann per anar guanyant temps per desplegar-se, perquè Pavard s'incorpori, perquè els migcampistes acompanyin. I té disciplina, molta disciplina, per recollir-se a camp propi i resistir les envestides rivals.
Bèlgica va tornar a repetir la fórmula del 4-3-3 que l'havia ajudat contra el Brasil, amb Vertonghen participant prop dels centrals i Chadli (ahir fent les funcions del sancionat Meunier al carril dret) obert i amunt a la banda. La mateixa estructura asimètrica de fa uns dies per dominar la sortida de pilota i poder progressar ordenadament. Hazard havia de caure a la banda esquerra (una conseqüència negativa d'haver de jugar sense Meunier, i que Bèlgica va mirar de corregir a la segona meitat) i Fellaini s'incorporava a fer pràcticament de segon punta, amb Lukaku.
L'ajust de Robert Martínez per frenar la potència pel carril central de França era la inclusió de Dembélé al triangle del mig, per vigilar cada acció de Pogba per dins perquè Witsel no anés desbordat. Al bàndol francès, la presència de Matuidi permetia doblar els ulls que controlessin les aparicions per dins de De Bruyne.
Durant molts moments el partit es va moure en aquesta igualtat i control, amb les dues seleccions intentant-ho discretament però sense descompondre's. I, tot i així, Courtois va acabar el primer temps havent de fer una intervenció de mèrit per evitar el primer gol, en una pujada de Pavard, a qui Hazard seguia poc. A la represa sí que va arribar el gol que ho desencallava tot, després d'un atac poderós de França que va derivar en córner.
Van arribar les presses belgues. L'entrada de Mertens va revisar la capacitat dels Diables Vermells de fer mal des de fora, des d'on es pretenia enviar centrades a l'àrea que activessin Lukaku i Fellaini en zones de rematada. De Bruyne va guanyar presència al mig del camp, i amb ell també Hazard i el seu desequilibri individual. Però a França no només no li costava controlar-ho, sinó que semblava còmoda. Segurament estava còmoda, exhibint solidesa, transmetent solvència. Són les grans armes que permetran a França tornar a optar a ser campiona del món. Potser sense luxes, però amb garanties. Ferma, ferma, ferma candidata.