Fernando Alonso comença a mirar-se la vida pel retrovisor

PeriodistaFa dos anys la universitat britànica de Sheffield va publicar un estudi dirigit pel Dr. Andrew Bell, professor de ciències socials quantitatives especialitzat en treballs d’estadística, per determinar quin ha sigut el millor pilot de la història de la Fórmula 1. L’anàlisi buscava valorar el talent personal dels esportistes per sobre de la qualitat tècnica de les escuderies amb què han competit. L’objectiu d’aquest exercici era, en realitat, acabar definitivament amb una pregunta de resposta difícil, perquè aquesta modalitat esportiva ha anat evolucionant molt durant els anys, i perquè, a més, costa molt separar en cada cas quina part de l’èxit és atribuïble a l’home i quina a la màquina; el cotxe en aquest cas. La conclusió de la tesi deia que Juan Manuel Fangio, guanyador de cinc títols mundials, ha sigut el millor corredor de tots els temps, seguit d’Alain Prost i de Fernando Alonso.

La primera vegada que vaig entrevistar el corredor espanyol va ser a començaments de l’estiu del 1995. Jo feia de speaker al Fórmula Ralli d’Oviedo, en què -entre d’altres- corria Carlos Sainz. L’alcalde de la ciutat, Gabino de Lorenzo, em va demanar que entrevistés un nano que, gràcies a una beca de l’Ajuntament, havia fet el tercer lloc al campionat mundial de kàrting que s’havia disputat pocs dies abans a la localitat portuguesa de Braga. El que més em va cridar l’atenció d’aquell xaval de catorze anys va ser la seva pal·lidesa, el gruix de les celles i una timidesa fora mida. Crec que va ser la pitjor entrevista que he fet mai a ningú. No deia res. Va ser tan avorrida que, quan es va acabar, li vaig dir a l’organitzador de la prova: “Aquest paio no arribarà mai enlloc”. Dos títols Mundials, 32 victòries en Grans Premis, 22 poles i 97 podis durant disset temporades a la màxima expressió de l’automobilisme esportiu (304 curses en les quals ha sumat 1.893 punts) han demostrat que la meva habilitat com a endeví és nefasta. I també han servit per concloure que potser ha arribat el moment “de canviar i tirar endavant”, com explica l’asturià en el seu poètic comunicat, que ja feia dies que havia anat avançant a través de missatges i piulades una mica críptiques però que deixaven entreveure que en diria una de grossa.

Un dels millors

Per a molts aficionats, Fernando Alonso Díaz ha sigut el millor pilot de la F1. Jo m’atreveixo només a dir que ha sigut un dels millors, sens dubte, però no em sento capaç d’afirmar que hagi sigut el millor. Això sí, que ahir Alonso anunciés que deixa la F1 a través d’un vídeo molt emotiu que va penjar al seu compte de Twitter poques hores abans que Leo Messi comuniqués que no jugarà els pròxims amistosos amb Argentina, és una coincidència molt significativa en una tarda en què semblava que les divinitats de l’esport s’havien posat d’acord per sacsejar una actualitat pintada de calitja i xafogor.

El pilot espanyol deixa la F1. Probablement de manera definitiva. Però encara no ha dit res sobre quin serà el seu futur. De moment, aquest cap de setmana disputarà les Sis Hores de Silverstone, en les quals al volant d’un Toyota buscarà la tercera victòria al WEC -el campionat mundial de resistència-, després de les de Spa i Le Mans, i on seguirà competint fins a mitjans de l’any vinent. Sap que en aquest certamen té unes opcions de guanyar curses que, ara per ara, no troba a la F1. Per descomptat, no a McLaren -on l’any vinent el podria substituir Carlos Sainz-, i menys en cap de les altres escuderies del campionat, on no el volen, segons ha declarat recentment Christian Horner -el màxim responsable de l’equip Red Bull-“perquè genera el caos i la tensió arreu on va”.

El pilot espanyol sempre ha sigut un mestre en l’art de la guerra. Per això porta un samurai tatuat al clatell, i el seu escriptor favorit és Sun Tzu. Però també en el de la comunicació, que moltes vegades ha basat en la incomunicació. Diu que podria trigar encara uns mesos a aclarir per on passarà el seu futur. I mentre torna a generar expectació al seu voltant, va bastint el necessari per córrer als Estats Units en les millors condicions -probablement també amb McLaren-, per allargar la seva llegenda fins a la Indycar i, sobretot, per entendre què ha de millorar per guanyar les 500 Milles d’Indianàpolis, que l’any passat se li van escolar entre els dits quan ja les tenia a tocar.

Després de les victòries al GP de Mònaco (2006 i 2007) i a les 24 Hores de Le Mans (2018), ja només li faltaria el trofeu Borg Warner que donen al guanyador de la cursa americana per completar la Triple Corona, que és el gran objectiu de l’asturià per igualar una gesta que només ha assolit el llegendari Graham Hill.

Si suma aquesta tercera peça, aleshores sí, aquell noi pàl·lid, amb una sola cella i tímid que vaig conèixer a Oviedo (i que no havia d’arribar enlloc), i que el mes passat va fer 37 anys, començarà a mirar-se la vida a través del retrovisor: un invent de l’automòbil que va aparèixer per primera vegada el 1911 en un cotxe, el del guanyador de les primeres 500 Milles d’Indianàpolis de la història, per cert.