La sopa de lletres
Com sol ser habitual en ell, l'article que va publicar ahir Salvador Cardús en aquest mateix diari, "Qui són PDECat, JxCat i CN?" em va semblar lúcid i clarificador. No puc estar més d'acord amb la conclusió ("Si els qui defensen l’espai que representa l’actual sopa de lletres volen mantenir-lo i eixamplar-lo, hauran d’aprendre a fer dues coses alhora: defensar la dignitat de la lluita contra la repressió i, simultàniament, omplir de contingut el seu programa polític"). Discrepo, en canvi, en quins són realment els ingredients que formen part de la recepta, i també dubto de les molt desiguals quantitats d'elements que han estat necessaris per cuinar el brou. Falta especificar la naturalesa exacta dels seus ingredients, additius, conservants i colorants: molts no coincideixen amb les sigles del PDECat, JxCat o les plataformes de suport personal a Carles Puigdemont com la Crida Nacional per la República, Junts per la República i altres que no recordo. Si el brou de la sopa de lletres fos aquest, rai: sabríem on posar els galets i la pilota. Però les coses no són pas tan senzilles.
En primer lloc, hi ha el condiment aportat per allò que podríem anomenar “laportisme ambiental”. D’això ja en vaig parlar fa poc en un altre article. Es tracta de 100.000 persones (102.921 són els vots que va obtenir l’expresident del Barça en els comicis al Parlament de Catalunya del 2010) Aquesta gent ha anat fent salts més aviat erràtics de CDC a ERC, passant per SI o Reagrupament, fins a ubicar-se en l’actualitat en l’esfera de Puigdemont, l'ANC, etc. Per concretar-ho en una persona que conec, i que em mereix tots els respectes, observi’n la trajectòria política d’Hèctor López Bofill. No el jutjo pas, aquest trajecte. Simplement, constato que existeix, i que és important tenir-lo present a l’hora d’entendre el regust indefinible de l’actual sopa de lletres.
En segon lloc, també és important tenir en compte que els que han controlat la cocció d’aquest brou són dues o tres persones que provenen de Bandera Roja, és a dir, que estan convençudes que la prioritat no és obtenir resultats polítics sinó forjar una hegemonia cultural i mediàtica que els acabi fent inevitables. En aquest cas, aquesta estratègia ha fracassat d’una manera visible i rotunda perquè avui, en l’inframon de les xarxes socials, tot és il·lusori. L’hegemonia –en el sentit 'soixante-huitard'– ja no és possible. A tot estirar es pot arribar a arreplegar una colleta de trols que repeteixen consignes a Twitter i permeten simular una unanimitat imaginària. De tot plegat, la sopa de lletres que ahir descrivia el meu amic Salvador Cardús n’està plena, per no dir saturada.
En tercer lloc, i finalment, crec que cal no sobreponderar la influència real que ara mateix té el PDECat. Forma part del brou, sí, però en una proporció irrisòria. La refundació de CDC no va funcionar, començant per unes sigles que ningú sap molt bé com escriure. En tot cas, i sigui amb unes sigles o amb unes altres, és evident que el gruix de l’antic vot convergent s’ha desplaçat cap a ERC i cap al PSC (en cas contrari, em costaria molt entendre el miracle aritmètic de les eleccions al Congrés i de les municipals). L’excepció han estat les darreres eleccions al Parlament Europeu, on es votava més un símbol –Puigdemont– que no pas un partit o un programa.
Estic convençut que, en el si de l’independentisme català, el dilema no està situat ja entre la confusa constel·lació PDECat, JxCat, CN, etc., d’una banda, i ERC, de l’altra. Penso que aquesta pantalla ja l’hem passada en el darrer cicle electoral. El dilema, la disjuntiva real, és decidir entre l’acció política i la gestualitat. Entenc que molta gent opti per la gestualitat per evitar el desagradable fangar de la política. A llarg, o fins i tot a mitjà termini, però, aquesta actitud és inviable. També crec que, malgrat que pugui semblar el mateix, la recerca del consens no es pot equiparar amb el rebuig del dissens, que és el que caracteritza avui l’independentisme pentecostal, amb assemblees que culminen sempre amb una espècie d’aparició sobrenatural. L’acció política i la gestualitat podrien ser compatibles, però un cop cavada la perillosa rasa que separa els purs dels traïdors, ambdues coses esdevenen simplement irreconciliables. La resposta al dilema, en tot cas, no es farà esperar. La coneixerem l’endemà de les properes eleccions al Parlament de Catalunya, quan la sopa de lletres es transformi potser en algun altre plat més fàcil de pair.
