20 anys de la pròrroga pujolista

El dia 23 d'agost de l'any 1999, fa tot just dues dècades, el llavors president de la Generalitat, Jordi Pujol i Soley, va convocar eleccions ni més ni menys que des del cim de l'Aneto, a 3.304 metres sobre el nivell del mar. Els periodistes ho van agrair: amb l'excepció de les rutinàries aparicions del monstre del llac Ness i coses per l'estil, en aquell temps no hi havia notícies a l'agost. Als seus 69 anys, Pujol encara tenia ganes de gresca. Les eleccions es van celebrar el dia 17 d'octubre, i les va guanyar. El seu únic rival real –en aquell temps encara hi havia un bipartidisme perfecte– era Pasqual Maragall. El 1992 havia estat capaç de patrimonialitzar tot l'èxit dels magnífics Jocs Olímpics de Barcelona. Quan Pujol va convocar les eleccions des de l'Aneto, però, el record d'aquell esdeveniment ja s'havia difuminat molt. Maragall no havia estat capaç de reinventar-se d'una forma convincent. Amb una iniciativa anomenada Ciutadans pel Canvi, va apostar pel nou estil de fer política. Blair havia demostrat que el veritable programa és l'estil, i el millor estil consisteix a donar el programa per suposat. Explicar-lo anodinament, punt per punt, vulnerava les més elementals regles del món de l'espectacle. Llavors d'això se'n va dir "postpolítica".

En els inicis de la precampanya, la desvinculació de Maragall del projecte global del PSC-PSOE resultava quasi total, mentre que la seva incursió en la dinàmica de la transversalitat politicosocial era cada cop més intensa i decidida. Ciutadans pel Canvi no volia ser –ni podia ser– una mena d’excrescència especialment combativa del PSC, ni tan sols un corrent d’opinió, sinó una entitat circumstancial i efímera en el més pur estil anglosaxó. Escarmentat per la cada cop més evident momificació i manca d’operativitat dels partits polítics convencionals, Maragall es va abocar a una via que en altres països havia donat grans resultats. Més endavant, però, cap a finals de setembre, es va desdir precipitadament de tot plegat. Reclamava la presència urgent dels noms més rellevants del PSOE. Era massa aviat per fer-ho, i alhora era massa tard. L'elector ja havia copsat que aquell gir inesperat no era una estratègia, sinó justament una de les erràtiques maniobres que sorgeixen inexorablement quan l'absència d'estratègia és entesa eufemísticament com una "estratègia oberta".

Pujol no va guanyar per majoria absoluta, com ho havia fet pocs anys abans, però va deixar clar que el destí del PSC era continuar lligat als municipis de l'àrea metropolitana de Barcelona, les capitals de província i les diputacions més llamineres (de fet, els 'calerons' que gestionava llavors no diferien gaire del pressupost de la Generalitat). Per entendre coses que van passar posteriorment, convé recordar que llavors a Espanya manava l'Aznar de la primera legislatura, a qui no quedava altre remei que ser amable, i fins i tot ridículament adulador, amb Catalunya. Quina diferència amb el personatge actual! Sigui com sigui, és evident que la legislatura que va anar del 1999 fins al 2003 fou una pròrroga del pujolisme, que finalment va acabar governant gairebé 24 anys seguits.

Fem memòria. Fa vint anys, l'independentisme era numèricament insignificant. El nacionalisme català, en canvi, tenia més vigor que mai. L'afirmació que va popularitzar Carod-Rovira ("Jo soc independentista, no nacionalista") s'ha d'ubicar en aquell precís context. En efecte, el referent essencial del nacionalisme és, per pura etimologia, la nació; el referent de l'independentisme, en canvi, és l'estat. La Catalunya que fa vint anys votava Pujol aspirava a consolidar la nació tot apuntalant la llengua i la cultura –és a dir, la identitat– i reforçant el teixit econòmic del país. Al cap d'una dècada, però, les mateixes classes mitjanes que estaven convençudes de la viabilitat d'un nacionalisme que, pragmàticament, considerava la independència quelcom atractiu però alhora quimèric, cauen de la figuera. La sentència del Tribunal Constitucional del juliol del 2010 deixava les coses claríssimes. El reconeixement nacional, base d'una possible relació bilateral amb Espanya, quedava esborrat del text estatutari. El nou referent era la independència. La pròrroga que es va atorgar al pujolisme el 1999 passà a ser percebuda com un miratge, i els governs tripartits com una etapa nacionalment estèril. Avui, aquest estiu trist del 2019, és força probable que es comenci a coure un altre canvi de rumb important, relacionat també amb els termes 'miratge' i 'esterilitat'. L'instint de supervivència de les classes mitjanes és implacable.