L'any de la rata

Donald Trump insisteix en referir-se al Covid-19 com "el virus xinès". Tot i que l'origen geogràfic d'aquest problema porta, sense cap mena de dubtes, a la República Popular de la Xina, reiterar-ho de manera manifestament malintencionada és una irresponsabilitat. A Espanya, l'hispanoargentí Javier Ortega Smith-Molina va declarar: "Mis anticuerpos españoles luchan contra los malditos virus chinos". Deunidoret. En qualsevol cas, tant Trump com aquest individu no fan res més que adaptar una consigna més vella que l'anar a peu als temps que corren: la culpa és dels altres. En el cas del llenguatge populista, la culpa només és dels altres: sempre i en qualsevol circumstància. Tot plegat ens portaria al llegendari militar francès Nicolas Chauvin, arquetip imaginari del patrioterisme més obtús i primari. Del cognom Chauvin és d'on deriva, precisament, el terme xovinisme.

La martingala argumental de culpabilitzar sempre els altres, tanmateix, té a vegades conseqüències erràtiques. Ara retrocedirem 629 anys per retrobar-nos amb una situació que és alhora comparable i incomparable amb la nostra (el problema és el mateix, una pandèmia, però ni els mitjans ni els coneixements tenen res a veure). Parlem de la pesta negra. Al cap de moltíssims segles, a finals de l'Edat Mitjana, resulta que els preceptes de Levític van mostrar la seva efectivitat. Mentre que en molts llocs d'Europa la pesta i altres malalties infeccioses va anihilar quasi un terç de la població cristiana, la comunitat jueva se'n va veure afectada en una proporció molt més baixa. A banda d'estar confinats als calls, els jueus seguien uns preceptes higiènics i alimentaris estrictes que rebaixaven moltíssim la possibilitat de contreure certes malalties mortals. D'aquella desproporció de víctimes entre els uns i els altres en va quedar una memòria molt viva arreu d'Europa. Entre finals del segle XIX i començaments del XX, la verinosa falsificació anomenada Els protocols dels savis de Sió encara insistia en aquests tipus de coses.

No perdem de vista, tanmateix, el paradoxal i tràgic desenllaç de la història: desconcertats per la desproporció de baixes en ambdues comunitats quan es produïa una epidèmia, els cristians de l'època van acabar atribuint l'origen de les malalties infeccioses als jueus i les seves suposades conxorxes secretes, i iniciaren pogroms de grans proporcions arreu d'Europa que van causar més morts entre la comunitat hebrea que no pas la pesta. Els territoris de l'antiga Corona Catalano-aragonesa no van ser una excepció. El 9 de juliol de 1391 no hi havia pesta negra, però el record dels seus estralls encara era ben present, i la primera gran carnisseria es produí a València. Unes setmanes després, la matança es va repetir amb la mateixa virulència a Barcelona (entre el 4 i el 7 d'agost), a Ciutat de Mallorca (2 d'agost), a Girona (10 d'agost) i el 13 d'agost a la Cuirassa de Lleida (que es com allí anomenaven el call). La història ens obsequia amb lliçons, però també amb sarcasmes tan macabres com aquest.

Tornem a aquest fatídic març de 2020 (l'any de la rata, agent transmissor essencial en la propagació de la pesta al segle XIV) i especulem una mica. De moment, l'únic país que sembla haver resolt el problema del coronavirus al seu territori és la Xina. No és descartable que, a més a més, sigui justament aquest país el primer a obtenir una vacuna efectiva. De fet, la Xina pot arribar a ser alhora el país que va originar el problema i el país que el resolgui. ¿Com pot acabar tot plegat en relació als imprevisibles moviments que determinaran l'hegemonia mundial? Estic convençut que tot dependrà dels subratllats que fem a la frase anterior. No és el mateix destacar l'origen del problema, com fa Trump, que tenir present l'origen de la solució.

Ambdós subratllats són possibles. En efecte, un país on els grans mercats d'animals salvatges vius sense cap mena de control sanitari són habituals, i on el govern ha de fer campanyes perquè la gent no escupi contínuament pels carrers, no sembla ser un candidat a l'hegemonia de res. En canvi, un país que és capaç de contenir eficaçment l'amenaça més letal dels darrers 100 anys, sí. Què és allò que el món acabarà destacant? Ho veurem d'aquí ben poc. El que està clar és que el paper de la Xina en l'escaquer internacional es bellugarà més –sigui en un sentit o en un altre– que el de la resta de països que aspiren a l'hegemonia mundial. Pot quedar molt amunt o pot quedar molt avall, però em sembla evident que la posició no serà la mateixa que l'actual. L'any de la rata encara no s'ha acabat.