Diàleg, consens, acord

És temps de diàleg, sens dubte; però potser amb diàleg no n’hi ha prou. En el si de les societats democràtiques avançades, les decisions importants requereixen un consens que sovint pot arribar a tenir un abast important (en una dictadura, en canvi, no cal argumentar gran cosa: la majoria de decisions van acompanyades simplement de coerció). S'argumenta al Parlament, però també a les humils reunions de les comunitats de propietaris. S'argumenta en una aula, o en un consell d'administració, o en una taula de negociació, o en una sentència judicial, o en un debat entre candidats. El canvi polític més important que ha experimentat la Catalunya dels darrers anys va tenir com a catalitzador principal (tot i que no únic, per descomptat) la literalitat d'una sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de 2006, feta pública a començaments d'estiu de 2010. Fins i tot un simple article d'opinió –recordem el cèlebre J'accuse a finals del XIX– de vegades és capaç de sotragar la consciència de tot un país i provocar canvis socials de gran abast.

Un dels principals objectius del periodisme modern és l'anàlisi de qüestions polítiques referides a polèmiques actuals i immediates (parlamentàries, partidistes, institucionals, ideològiques, etc.). Les directrius agràries practicades durant l'Imperi Austrohongarès constitueixen, sens dubte, una qüestió política, però avui difícilment serien objecte de polèmica perquè no formen part de l'actualitat. La focalització de la polèmica en clau d’actualitat és inherent a la mateixa inèrcia informativa. Paradoxalment, aquestes anàlisis solen fer abstracció de les condicions de possibilitat que permetrien dirimir i tancar –o no– determinades confrontacions dialèctiques. Sovint menystenim la qüestió de si és realment possible –o no– arribar a un consens, i ho fem en nom d'una agenda... que caduca al cap d'unes hores.

En el nostre context polític, en les circumstàncies que vivim, ¿és possible encetar avui un diàleg honest? Voldria pensar que sí. ¿I és també possible fer-lo desembocar en un consens sobre qüestions de fons, o fins i tot en un veritable acord programàtic que no vagi a remolc de contingències relacionades amb l'actualitat? Això ja és una altra història. Hi ha poques coses més fàcils que simular un consens, o fer veure que s’ha arribat a un gran acord. A l’hora de la veritat, en tot cas, la precarietat del consens acaba aflorant. Només és qüestió de temps. En el cas de les relacions entre Catalunya i Espanya, què caldria consensuar, més enllà del curt termini? És a dir: quin és el veritable substrat del conflicte, allò que el motiva en un sentit profund, estructuralment? El punt més important –però no pas l’únic– està relacionat amb la noció de subjecte polític. Entendre que Catalunya és un subjecte polític, o bé considerar que només és una part d’un altre subjecte polític que el conté, no és de cap manera el mateix. Això ho condiciona tot. De fet, la sentència contra l’Estatut de 2006 s’acarnissava justament amb el seu preàmbul perquè plantejava l’existència un subjecte polític diferenciat i, en conseqüència, legitimava a llarg termini la possibilitat d’autodeterminació.

Admeto que una deliberació d’aquestes característiques, referida a una abstracció que no forma part de la rabiosa actualitat, no es resoldrà amb mitja dotzena de reunions de caràcter executiu, ni tampoc amb cinquanta. En tot cas, el tema nuclear, el fons del fons de la discussió, no és altre que aquest. I encara hi ha un aspecte previ que fa referència a la mateixa legitimitat –o fins i tot a la legalitat!– d’un diàleg d’aquest tipus en seu parlamentària (Carme Forcadell està a la presó acusada justament d’això). Aquest aspecte previ porta a un bucle que recorda l’admonició estrella de les velles assemblees universitàries: “Primer votem si cal votar!” Confusió i paràlisi assegurades. Per això vull subratllar de nou l’adjectiu que he emprat abans en relació al diàleg: honest. Allò que podria desembocar en una solució satisfactòria per a ambdues parts està més relacionat avui amb una actitud que no pas amb una sofisticada argumentació jurídica o amb l'esgrima política. Esquivar el bucle no és fàcil, ni ve de gust: tothom pot prendre mal i quedar malament –i perdre el càrrec–. De fet, els grans estadistes que van gestionar la victòria de la Segona Guerra Mundial al segle XX –Churchill, De Gaulle, Adenauer– sovint van quedar malament amb els seus electors –i, com Churchill, van perdre el càrrec– en nom del llarg termini. En nom de la Història amb hac majúscula, de fet. Però això ja és demanar massa, suposo.