“En España empieza a amanecer”
“Arriba escuadras, a vencer, / que en España empieza a amanecer”, diu la lletra, no només del 'Cara al sol', himne de la Falange, sinó també d’una certa Espanya. L’èxit aclaparador de Cs i Vox en les eleccions andaluses demostra que, sota una disfressa o altra, el franquisme no se n’ha anat mai. Tot això no ha passat perquè sí: els vots no surten del no-res, ni tampoc d’una irada reacció puntual i conjuntural. Brollen d’un magma profund i consolidat, perfectament identificable en forma de mentalitat, més que no pas d’una ideologia articulada, com podria ser el cas del falangisme. Es tracta d’un conegut estat d’ànim relacionat amb la il·lusió d’ordre i prosperitat que va generar entre molta gent la caòtica i violenta cleptocràcia franquista. Sigui com sigui, pensen alguns, sense les autonomies i amb més mà dura això tornaria a ser un paradís solcat per rius de llet i mel, etc.
Per estrany que pugui semblar, aquesta imatge idealitzada encara perviu en l’imaginari de molts. Si a això s’hi afegeix el fet que Vox hagi guanyat en un municipi com El Egido, província d’Almeria, amb una aclaparadora majoria d’estrangers sense dret a vot, el panorama queda ben dibuixat. El que comentem es coneix amb la lletja denominació de xenofòbia. Una curiositat geogràfica: a França, el Front Nacional també va començar el seu avenç justament pel sud, per Marsella i Toló. El líder de Vox a Andalusia, Francisco Serrano, és un jutge madrileny expulsat de la carrera judicial per prevaricador. Les seves idees sobre la igualtat de gènere i altres qüestions com les autonomies no semblen ajustar-se a la legalitat constitucional espanyola. Un dels trets distintius del text constitucional rau, precisament, en aquest model territorial. Quan el PP i Cs pactin amb aquest tipus d’individus ja no podran autodenominar-se, doncs, “constitucionalistes”. El llautó quedarà llavors obscenament al descobert. Els importa ben poc: quan tens jutges, fiscals i guàrdies civils que et fan costat ets pot permetre el luxe de la incoherència i d'altres coses que val més no comentar.
En cas que PP, Cs i Vox arribin a formar un govern estable a Andalusia, la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas) haurà ressuscitat, o no trigarà gaire a fer-ho. L'ideari és pràcticament el mateix: unitat d'Espanya i defensa d'uns valors que, en teoria, li són inherents. Per entendre'ns: el capficament d'Esperanza Aguirre a blindar legalment l'espectacle dels toros, considerats com un element identitari. Per descomptat, el món de la dècada del 1930 i el del 2018 són molt diferents, però aquest ideari rotund i esquemàtic no ha variat gaire (en alguns aspectes concrets, gens ni mica). L'antieuropeisme encobert –és a dir, el landisme polític– forma part del producte. Quan Europa els ha dit, sense fissures, que el que estan fent amb els perseguits pel Procés constitueix una suma d'aberracions jurídiques, han reaccionat sense poder contenir allò que, en realitat, han pensat tota la vida. L'eslògan ideat pel fundador del PP quan era ministre de la dictadura franquista és vigent: 'Spain is different'. I tant, si ho és! Al PP hi havia hagut un conservadorisme perfectament civilitzat, que convivia o cohabitava amb un agre falangista com Aznar. El seu nou líder, Albert Rivera (o potser és Pablo Casado: com que vesteixen igual i diuen exactament el mateix, ja saben que sempre em faig un embolic), l'ha foragitat del tot. D'aquí ben poc, l'atac a un dels pilars de la Constitució –l'Estat de les autonomies–, el situarà al marge del sistema i de la legalitat vigent, que cínicament declara defensar. A Andalusia governaran amb el jutge prevaricador Francisco Serrano, i a Catalunya amb elements de l'extrema dreta que fa pocs anys es presentaven a les llistes de la Falange i ara ho faran a les de Vox. Magnífic panorama per als passerells que encara tenen dubtes sobre el perill potencial de tot plegat.
Aquesta setmana el líder de Podem, Pablo Iglesias, parlava de la necessitat de fer un front en defensa dels valors democràtics. Hi estic completament d'acord. En vista del que pot acabar passant, el frontisme és un mal menor. Què vol dir, però, "fer un front"? Al meu entendre dues coses que caldria deixar ben clares. A diferència d'un partit o d'una formació estructurada de cara al futur, un front és una unió circumstancial que sorgeix de la necessitat. Segon: un front requereix generositat i lleialtat recíproca, perquè tothom ha de cedir en alguna cosa. Abans que Hongria es transformés en un estat autoritari i xenòfob, als intel·lectuals que s'oposaven a Viktor Orbán se'ls va titllar d'alarmistes. Doncs ja ho veuen.
Ferran Sáez Mateu és filòsof.
