Les gracietes sobre l’exili

FilòsofEntre els nacionals, les gracietes sobre l’exili dels polítics catalans semblen de bon gust. En la premsa que està sota el seu control, a la paraula exili s’hi afegeixen sempre cometes. I després hi ha aquell joc de paraules dels “presos polítics” i els “polítics presos” -he, he, quina gràcia-, que recorda les martingales lingüístiques que els seus avis, o pares, o oncles -biològics o no- feien servir per referir-se a la mort de Franco la tardor del 1975: “El fet biològic”. Al final resultarà que sí, que la genealogia és una ciència exacta, i que els fills o els nets dels nacionals, per via sanguínia o ideològica, demanen el mateix que demanaven els seus avantpassats l’any 1939, però amb un altre registre -els eufemismes són una eina política de dissimulació formidable-. L’any 1939 deien “ Españoles, hablad la lengua del imperio ”, i ara s’emboliquen amb crítiques a la normalització del català que sonen políticament neutres però que, en realitat, persegueixen el mateix objectiu. Em passen pel cap una bona dotzena d’exemples; avui, però, les meves idees em transformen en un ciutadà de segona i, en conseqüència, podria tenir problemes. Hi ha més de dos milions de persones que hem de començar a tenir-ho molt en compte, això: podem tenir problemes per les nostres idees. Fa de molt mal dir, ja ho sé, però la situació és la que és.

Els nacionals tornen a manar després d’un període il·lusori de llibertat, d’un parèntesi imaginari. Ells van guanyar una guerra, i uns altres la van perdre. Guanyar o perdre una guerra no és una cosa qualsevol, no. Jo tenia 11 anys quan Franco va passar avall. Al llarg de la meva adolescència, durant la transició espanyola, vaig sentir una lletania que deia: “A les guerres tothom hi surt perdent: no hi ha guanyadors ni perdedors!” Molts ens ho vam arribar a creure, això: als nens els agraden les frases fetes. Però resulta que no era així: els nacionals van guanyar la guerra, i els republicans la van perdre, i això quedava clar l’any 1939 i continua quedant perfectament clar l’any 2018.

A la gent que va haver d’exiliar-se a França al final de la guerra se’ls acusava també de rebel·lió. Això és el que constava als processos d’aquell temps redactats pels facciosos que s’havien aixecat en armes contra la legalitat republicana: rebel·lió militar. Eren tan legals, aquells processos, que ni tan sols han estat declarats nuls perquè -convé repetir-ho les vegades que calgui- no és el mateix guanyar una guerra, o assumir-ne la victòria 80 anys després, que haver-la perdut. El poder consisteix a determinar qui és un rebel i qui no, qui comet un delicte d’odi i qui no. El cas d’aquell tipus que parlava com Torrente i anava damunt d’un tanc de l’exèrcit amenaçant Puigdemont i Iglesias, un jutge de Saragossa el va considerar una brometa, mentre que l’episodi d’aquell home que duia un nas de pallasso, un altre magistrat el va considerar un delicte d’odi.

No conec cap cas d’un país que hagi guanyat una guerra i consideri que els qui l’han perdut siguin víctimes o damnificats. Als perdedors, per definició, no se’ls considera mai així, perquè llavors als vencedors se’ls hauria d’anomenar d’una altra manera més lletja. A tot estirar, un cop passats els anys, es pot fer justícia per mitjà de la recuperació honesta de la memòria. Per això la situació d’Espanya és i continuarà essent anòmala mentre no es dugui a terme aquest exercici de restitució de la veritat històrica. En cap país d’Europa, cap ni un, resulta imaginable una aberració política com el Valle de los Caídos, amb la tomba d’un militar colpista que va generar una carnisseria espantosa. Mentre existeixi el Valle de los Caídos i tot el que representa, l’himne espanyol no tindrà lletra. L’únic que podria explicar són coses ignominioses, mentides o frases fetes buides de contingut. I doncs, ¿per què no busquem la reconciliació un cop ens hàgim mirat als ulls tot recordant el que ens ha portat aquí, que no és res més que un epígon de la vella ferida mai cauteritzada? En el més profund del seu inconscient, els hereus dels vencedors continuen percebent les víctimes com a perdedors, com a fugitius, com a delinqüents. La repulsiva frase d’Albert Rivera en relació a la detenció de Carles Puigdemont mostra fins a quin punt els còmplices del partit més corrupte d’Europa contemplen la realitat: sense gosar mirar-se a ells mateixos. “ Amamos a España porque no nos gusta ”... Rivera només és un empleat de sucursal bancària oportunista sense talent poètic -José Antonio, cal admetre-ho, escrivia molt bé-, però ja n’aprendrà.