El manifest silenciat

L'acte de vexació a la memòria d'Heribert Barrera dut a terme pels grups minoritaris que avui controlen l'Ajuntament de Barcelona, inclòs l'imprescindible vot de Manuel Valls, pot ser avaluat des de moltes perspectives. Una d'elles és la política, evidentment. Cadascú deu saber com col·loca o deixa de col·locar les seves peces en el confús escaquer preelectoral. No entraré en aquest tema perquè m'avorreix. En tot cas, no és l'única perspectiva possible. En aquestes circumstàncies concretes, un escarni públic així mostra una inaudita baixesa moral. El que voldria explicar-los en aquest article és que un acte tan sòrdid com el que comentem no és un bolet sorgit casualment, sinó que deriva d'una lògica que s'ha fet hegemònica arreu del món: la de la normalització del xantatge, la delació i el corporativisme de gallet fàcil en detriment dels arguments. I és que la cosa va molt més enllà de la política. Com que acaba prevalent l'omertà –la llei del silenci– el personal va amb peus de plom. L'altre dia deia Toni Soler: "Espero que les autoritats de la puresa moral em perdonin per citar un romà que defensava l’esclavitud i els jocs de gladiadors [Cató] i un filòsof espanyol [Ortega y Gasset] que va acabar abraçant el franquisme i burlant-se de la desesma de “las razas vasca y catalana” enfront de l’impuls civilitzador de Castella". I només un dia abans, Josep Martí Blanch es referia al mateix clima malsà en el cas concret de la universitat pública: "Fa uns mesos les autoritats de la UPF es va rentar les mans quan un professor va ser obligat a cancel·lar la seva participació en un acte acadèmic perquè els seus posicionaments no comptaven amb el vistiplau de la policia discursiva del col·lectiu LGTBI".

Autoritats de la puresa moral, policia discursiva: magnífiques i gens exagerades caracteritzacions. En una altra ocasió jo mateix m'hi vaig referir amb l'expressió "sacerdots de la correcció política". Des del més impune dels anonimats, estan creant un clima asfixiant basat, essencialment, en una fiscalització més o menys ridícula del llenguatge, que el papanatisme regnant no qüestiona. Fins ara, oposar-se a aquest despropòsit era una qüestió de comoditat –de comoditat covardota, per ser precisos–, però ara ja comença a ser una qüestió de responsabilitat col·lectiva. Aquest fou justament el detonant d’un manifest publicat en forma de carta oberta, auspiciada a començaments d'estiu d'enguany per alguns dels intel·lectuals i artistes més importants de l'àrea cultural anglosaxona: A letter on justice and open debate. Si observen la llista dels signants, constataran que no parlem precisament d'un grup d'amiguets del Facebook, sinó del lingüista i activista polític Noam Chomsky, del novel·lista Martin Amis, del músic Wynton Marsalis, del filòsof comunitarista Michael Walzer, de l'escriptora J.K. Rowling i d’un llarguíssim etcètera. Es declaren obertament contraris a Trump, a qui consideren "una amenaça real per a la democràcia", però també es mostren horroritzats per les "autoritats de la puresa moral" i la "policia discursiva", per dir-ho com Toni Soler i Josep Martí, respectivament, que amb l’excusa d’oposar-se a Trump exerceixen de nova Inquisició amb una barra impressionant.

El lliure intercanvi d'idees –afirmen els signants– és l’eix vital d’una societat liberal i es redueix cada dia més. La censura s’estén a la universitat, a la creativitat artística i a tot arreu on els tentacles d'aquesta plaga, que ja es va començar a manifestar a final de la dècada del 1980, disposa d'una desconcertant impunitat. Tot plegat –reblen– porta a la intolerància cap a les opinions contràries, a la moda de l'escarni públic i de l’ostracisme, i a la simplificació infantil de qüestions polítiques complexes. "Els editors són acomiadats per publicar peces controvertides [...], els professors són investigats per citar treballs de literatura a classe, un investigador és acomiadat per divulgar estudis acadèmics revisats, i els caps de les organitzacions són cessats pel que de vegades només són errors maldestres". Aquest manifest va ser silenciat porugament per la majoria de diaris d'arreu del món, no fos cas que la mafieta anònima ens munti una fàtua...

Fa vint-i-dos anys vaig publicar un llibre que duia per títol El crepuscle de la democràcia, premi Josep Vallverdú d'assaig. Explicava, entre altres coses, que el sistema entraria en declivi quan els nous moviments socials esdevinguessin pseudopartits polítics als quals no els calia passar per les urnes perquè tenien raó per definició. Quod erat demonstrandum.