Marlaska i el ieti

El novembre del 1975, quan van enterrar Franco per primera vegada, tenia onze anys i feia sisè d'EGB; haver reviscut aquell esdeveniment ara, als 55 anys, m'ha fet rejovenir. Pertanyo a la primera generació educada per la tele, i la llum cendrosa d’aquells aparells em porta molts records, com ara el del bigarrat estol de sud-americans que llavors arribaven per donar lliçons de qualsevol cosa i que, mentre encara baixaven de l'avió, t'explicaven com millorar el teu propi país. Em ve al cap, per exemple, el peruà Sixto Paz, la missió del qual era, suposadament, transmetre les consignes dels extraterrestres als polítics terrícoles (Javier Pérez de Cuéllar, el secretari general més obtús i ineficaç de la història de l'ONU, es va deixar aixecar la camisa per aquest tipus de personatges, dit sigui de passada). Ara tenim Álvarez de Toledo, que interpreta el seu paper amb aquella barreja una mica repel·lent de vulgaritat i d'arrogància, d'indocumentació i d'ínfules, d'agressivitat i d'acomplexament. La seva missió a la vida sembla tenir molt a veure amb el fenomen extraterrestre, i potser també amb el del ieti: ha vingut a descriure coses que no existeixen i fets que no han passat.

La veritable sorpresa, però, la vaig experimentar la setmana passada en llegir unes declaracions que no m'esperava. Se sol atribuir a Francisco Fernández Ordóñez la coneguda frase "Al País Basc només hi ha un problema policial; a Catalunya hi haurà, tard o d'hora, un problema polític". Es tracta d'una sorprenent predicció que, amb la dissolució d’ETA, s'ha complert al peu de la lletra. Apòcrifa o no, la frase reflectia l'estat d'ànim que qualsevol polític espanyol mínimament lúcid podia experimentar cap a finals de la dècada dels 70 en relació al restabliment de la Generalitat republicana en la figura de Josep Tarradellas, llavors a l'exili a Saint-Martin-le-Beau. Ara el ministre Grande-Marlaska ha fet –potser sense ser-ne gaire conscient– una tombarella dialèctica que té alguna cosa de broma històrica. Resulta que a Catalunya només hi ha "un problema d'ordre públic". Doncs que bé. A part de tenir un conflicte amb la seva incontrolable loquacitat, aquest senyor necessita urgentment un curset de comunicació política: no s'adona que els titulars o els fas o te'ls fan. No s'adona tampoc que, en un context com aquest, una entrevista és bàsicament un combat cos a cos, i sense regles.

Però hi ha coses més importants que el ministre Marlaska ha perdut de vista, tot i que, a diferència de la petulant i vergonyosament ignorant Cayetana Ávarez de Toledo, ell coneix. En efecte, al País Basc hi havia un problema policial, i ja s'ha resolt. A Catalunya, en canvi, no s'ha resolt res. Des de la mort de Franco, tot ha estat condicionat sempre per l'oportunisme, pel ja-ho-trobarem, pels nyaps polítics de tota mena. La decisió, única a la Transició, de reconèixer una part de la legalitat republicana i de permetre la visualització dels seus símbols, no constituïa en aquell moment cap acte de generositat, sinó de pura debilitat política: Suárez mai podria haver dut a terme el seu propòsit sense comptar amb un catalanisme encara hegemònic i transversal, malgrat quatre dècades de persecució. Aquell simple càlcul conjuntural va conduir posteriorment a múltiples equívocs i expectatives escapçades per a les dues parts. Avui alguns encara són incapaços de reconèixer l'immens abast d’una decisió que, més que encertada o errònia, era gairebé inevitable. La Transició resulta impensable sense el suport del catalanisme polític, mentre que el catalanisme polític és perfectament imaginable sense la Transició. Quan, entre displicent i magnànim, Marlaska ubica el tema català en un context banal d'ordre públic, està repetint per enèsima vegada una errada greu. Atenent a les seves conseqüències, la traducció actual d'aquest malentès és la impossibilitat de formar un govern estable a Espanya (aquestes eleccions no desfaran pas el malefici).

Suárez va precipitar la tornada de Tarradellas d’acord amb els seus interessos; Pedro Sánchez, o el ministre Marlaska, voldrien fer el mateix amb l’Estatut del 2006. Dotat d’una astúcia política instintiva, el líder de la UCD va actuar d’aquella manera en copsar les dimensions reals del problema catalán. Sánchez o Marlaska, en canvi, li han comprat a la dreta més tronada i intel·lectualment indigent, la que representa Álvarez de Toledo, que la culpa és del ieti. Aquí només passa això, i no té res a veure amb la política. Doncs res, tu, a celebrar-ho; i com deia el gran Núñez, assuntu sanhat.