De màsters i joventuts de partit

FilòsofNi durant la Transició ni després, no recordo ningú furgant en el currículum dels pròcers de l'època. Tothom donava per fet que Fraga Iribarne tenia un expedient acadèmic molt voluminós i que Suárez havia estat un pèssim estudiant. Que Jordi Pujol o Antoni Gutiérrez Díaz eren llicenciats en medicina. Que Heribert Barrera era matemàtic, químic i enginyer, mentre que Carrillo i molts altres de la seva generació ni tan sols havien acabat el batxillerat. Etcètera. En aquella època, els bons periodistes d'investigació també feien la seva feina i, gratant gratant, esbrinaven i feien públiques coses sovint poc edificants. Mai, però, es van capficar en si Adolfo Suárez havia acabat o deixat d'acabar la carrera de dret, o si Fraga havia fet tres cursets de natació en comptes de quatre. Llavors es miraven unes altres coses, no pas aquestes. Els polítics es valoraven en relació als èxits o als fracassos de la seva acció política, i també, evidentment, des de la perspectiva de les seves possibles contradiccions ideològiques. Això va ser així fins fa ben poc. D'uns quants anys ençà, l'objecte de la sospita s'ha desplaçat a un àmbit més aviat anòmal: el del currículum. Em sembla desconcertant que ningú no s'hagi adonat d'aquest canvi substancial. Té alguna explicació, tot plegat? Permetin-me una hipòtesi.

Independentment de si ens queien bé o malament, tots els polítics que acabem d'esmentar tenien un bagatge important. Parlo de fets reals i tangibles. No tot eren coses bones, per descomptat, però tenien una trajectòria de la qual, ni llavors ni ara, es pot fer abstracció. En canvi, si avui féssim una llista de totes les persones a les quals recentment s'ha acusat de falsejar el currículum observaríem una constant que té ben poques excepcions: la seva experiència en el món laboral real és inexistent, o purament testimonial. Alguns ni tan sols han trepitjat el carrer, per entendre'ns. El seu pas per les joventuts d'un partit –sigui quin sigui: aquí no hi ha diferències– va fer que tinguessin un càrrec quan eren fins i tot menors d'edat. A diferència dels polítics de la Transició i dels de la dècada dels 80-90, no poden acreditar cap altre mèrit que no sigui l'astúcia d'haver estat al lloc oportú en el moment oportú.

Proposo un cas prototípic que, atesa la coincidència cronològica amb mi mateix, potser em permetrà comprendre –o potser no– per què determinades persones fan determinades coses. En efecte, la senyora Cristina Cifuentes i un servidor de vostès vam néixer l'estiu de l'any 1964, ella a Madrid i jo en un lloc una mica més petit, la Granja d'Escarp, al Segrià. L'any 1980, doncs, tots dos teníem 16 anys. Acabàvem de cursar segon de BUP (actual quart d'ESO). Tot just aquell any, la senyora Cifuentes es va afiliar a les joventuts d'Alianza Popular. El 1990, amb 26 anys, ja era diputada autonòmica. Entre la seva entrada als 16 anys al món de la política i la seva humiliant defenestració fa només uns mesos, Cifuentes va ocupar una quantitat incalculable de càrrecs, carreguets i confortables canongies. Mèrits? Doncs... Ehhh...

Entre els qui saben parlar fluidament el politicà ("marc d'actuació en un escenari transversal d'estratègies...") aquesta trajectòria no és cap raresa. Per què enredar-se, doncs, en l'arriscat sainet dels màsters imaginaris? La resposta és tan senzilla que fa mal i tot: perquè tot és mentida. Perquè no hi ha res. Perquè tot ha estat el resultat d'un conjunt de casualitats, travetes, argúcies, peroracions de tòpics en llengua politicana ("implementar sinergies per obrir una finestra d'oportunitats...") a l'escola d'estiu del partit. Coses d'aquesta mena. No hi ha res més, però d'alguna manera cal justificar que cobres 4.000 euros nets, més les dietes. És tot just en aquest punt on la falsificació del currículum esdevé imprescindible, fatalment. No es tracta d'una decisió voluntària: és una inèrcia. Voldria subratllar-ne l'existència per relativitzar el que acabo de dir.

En efecte, no pretenc fer generalitzacions injustes entre persones que poden ser honestíssimes, sinó remarcar que hi ha una forta i ben visible inèrcia que acaba fent confluir moltes voluntats en una direcció molt concreta. L'assumpte dels currículums creatius és només una mera conseqüència col·lateral d'una estructura de caràcter parafuncionarial: una cucanya. Ja ho vaig explicar fa poc en un altre article: si els polítics cobressin en funció de la seva activitat professional prèvia, solucionaríem una part del problema. El següent pas seria desmantellar el monstre, però això no passarà mai.