Polítiques del soroll

"Als polítics els calen espais d'intimitat", deia fa poc, en el context informal d'un dinar, l'amic Daniel Innerarity. Se saben observats les 24 hores del dia i, a més, han d'alçar massa la veu per fer-se sentir enmig del concert desafinat de les xarxes socials. Des de la perspectiva de la nova ideologia del soroll, en canvi, aquesta situació genera la fantasia de la transparència, que es considera bona en si mateixa, en qualsevol context imaginable, incondicionalment. Sobre el papanatisme generalitzat envers la transparència ja en va parlar a començaments dels anys noranta Gianni Vattimo. Llavors ja era una tendència imparable.

Element imprescindible en la majoria d'espectacles de prestidigitació, la confiança il·lusòria en la transparència ha esdevingut una de les crosses retòriques del dialecte politicà, i sol anar lligada a altres conceptes avui buidats de contingut, com ara sostenibilitat o participació, així com als nous anglicismes d'èxit, com empoderament. La traducció política real d'aquesta transparència, però, acostuma a ser un simple soroll que es retroalimenta amb més soroll. Una dada vistosa però completament descontextualitzada, per exemple, serveix per segregar milers o milions de tuits que afegeixen estrèpit i confusió, almenys al llarg dels deu minuts que dura la festa de la suposada transparència. L'última moda és ubicar aquest tipus de coses en el context de l'emergència.

Ara mateix, Catalunya es troba situada davant d'una disjuntiva important. La indiferència davant d'una sentència condemnatòria dura contra persones que es van limitar a dur a terme allò que havien explicat públicament en campanya electoral –un referèndum d'autodeterminació– em semblaria gairebé immoral. No fer res, com si es tractés d'una sentència judicial normal i no d'un escarment polític, és inconcebible. Ara bé, actuar sense tenir en compte la grotesca desproporció de forces entre les institucions i la societat civil catalana, d'una banda, i l'estat espanyol i la Unió Europea, de l'altra (ja sé que aquesta suma fa de mal dir, però és així), pot suposar la fi, de facto, de l'autogovern. En la lògica implacable de la tríada acció / reacció / acció sempre en surt escaldat el més feble. En definitiva: no es pot no actuar, tot i que actuar segons com pot ser suïcida.

Potser ara ja és massa tard i cal perdre tota esperança, però una situació d'aquest tipus hauria requerit la intimitat de la qual parlàvem al començament. El brunzit permanent de les xarxes socials, sense les quals el nou populisme a escala global resultaria impensable, no ho permet. En un espai mental polaritzat de manera primària, sense matisos, on l'art de l'a-veure-qui-la-diu-més-grossa s'imposa sempre per inèrcia, una solució raonable o almenys factible queda lluny. Val a dir que les coses no han estat sempre així; els recordo un exemple històric prou conegut. El dia 8 de juliol del 1962, Charles de Gaulle i Konrad Adenauer van trobar-se a la catedral de Reims, on el 7 de maig del 1945 el Tercer Reich alemany havia capitulat militarment, sense condicions. Havien passat només 17 anys, ni tan sols una generació, des de la fi del conflicte bèl·lic més salvatge de tots els temps.

Avui, una trobada d'aquelles característiques no resultaria ni tan sols plantejable: el soroll previ seria tan eixordador, histèric i "urgent" que bloquejaria qualsevol iniciativa política seriosa, és a dir, deliberada i planificada sense pressions. Fa 57 anys, ni l'opinió pública francesa ni l'alemanya en van saber mai res, dels preparatius d'aquella trobada històrica. Per al sorollisme regnant, això fora ara mateix intolerable. El combat contra el soroll i la denúncia del truc visual de la transparència no s'han de confondre amb cap apologia de l'opacitat, que és una altra cosa. Per al cardenal Mazzarino –llegeixin l'extraordinari Breviari dels polítics–, la política era l'art de gestionar secrets. Avui, de secret només queda el vestigi del PIN de la Visa, i gràcies.

És ara quan algun comentarista podria dir: "I vostè, doncs, què proposa?" Malgrat la inevitable paradoxa que això implica, proposo deixar de proposar tant. Les variades ocurrències del Twitter bullen les 24 hores del dia els 365 dies de l'any. El resultat no és pas cap conversa col·lectiva intel·ligible sinó un guirigall estèril i, en general, contraproduent. Soc un ferm partidari de la democràcia deliberativa, però estic convençut que les xarxes socials són el pitjor lloc on desenvolupar-la, i més en dies tan difícils com els que s'acosten.