El fervor de la perseverança
MataróÉs difícil de sintetitzar i recordar una obra tan extensa, diversa, extraordinària i inigualable com la de Carles Santos. Hi ha un record íntim de Santos que sempre m’ha impactat. I és quan va ser detingut juntament amb els 113de l’Assemblea de Catalunya, el 1973, durant tres mesos a la presó Model de Barcelona. I m’explicava l’emoció forta de trobar un vell piano a la biblioteca de la presó i de tocar una versió d’ Els segadors i compondre La cançó dels 113 per als amics i els presos en aquell espai desolat. Fets que, malauradament, ens recorden massa els nostres temps presents. I és aquesta capacitat per pensar, compondre, tocar i dirigir la música més trencadora i alhora més popular el que més he admirat sempre de Carles Santos. Són tantes, les composicions i les seves obres teatrals i musicals memorables, sempre transgressores i inclassificables, que s’han representat als més importants teatres de tot el món, que és difícil no esmentar-ne algunes com La grenya de Pasqual Picanya (1991), La pantera imperial (1997), Ricardo i Elena (2000), El compositor, la cantant, el cuiner i la pecadora (2003), El fervor de la perseverança (2006) i Chicha Montenegro Gallery (2010). Sense parlar de les nombroses col·laboracions en el cinema amb Pere Portabella, o en la dansa amb Cesc Gelabert.
Quan vam preparar, el 2006, la gran exposició retrospectiva, Carles Santos. Visca el piano!, a la Fundació Joan Miró de Barcelona, vaig poder constatar no solament la seva gran qualitat humana i la seva capacitat creativa desbordant, sinó també la importància de la seva obra musical, artística, cinematogràfica, fotogràfica, teatral, minimalista i barroca, com a nexe entre la generació de l’avantguarda de Miró, Brossa, Tàpies, Mestres Quadreny i Portabella, amb les generacions posteriors al moviment conceptual, amb una llibertat formal i lingüística que arriba a totes les noves generacions. Irreverent i irrepetible, l’Anar i tornar i El fervor de la perseverança de Carles Santos ens acompanyaran sempre.