La festa del davantal
Michelle Bachelet, la directora de l'ONU Dones, òrgan que treballa per la igualtat de gènere, va declarar: "No estem disposades a tornar a la cuina". Va rebre força crítiques i jo estic ben d'acord que penjar el davantal, creuar el passadís de la cuina al menjador i traspassar el llindar de la porta de casa són petites passes d'un gran salt cap a l'emancipació econòmica i social de la dona, tot i que ara siguem presoneres al despatx.
En la prehistòria, l'home surt a caçar i la dona cuina. Al segle XX, en l'entorn urbà, l'home surt a buscar els diners i la dona cuina. Al segle XXI, pel broc gros, home i dona surten a buscar els calés i la cuina domèstica resta deserta. Puc sentir, lletres enllà, les crítiques a una afirmació tan misàndrica. D'acord, els homes també han cuinat, a les cuines professionals o, a tot estirar, com a afició, és a dir, l'oci i el plaer de cuinar: la paella del diumenge, la mariscada amb els amics, les brases i els grans rostits. És una cuina que empra els millors i més cars ingredients, gran quantitat d'estris i tot el temps que calgui. En canvi, l'univers culinari de les dones se centra en la sopa de pasta i la truita a la francesa. És una cuina del dia a dia d'ingredients humils, poc temps i clientela menuda, l'essència d'una cuina alimentària, silenciosa, que procura embrutar pocs estris, perquè després hi ha feinada a netejar.
El 15 de març, trenta dones, representants de tots els àmbits laborals, de les d'agenda atapeïda i, sovint, nevera buida, vam celebrar la festa del davantal, una petita festa privada, inventada per gaudir de tornar a rostir, triturar i emulsionar amb llibertat. I tot empastifant-nos les mans amb la massa dels carquinyolis, fèiem més safareig que no pas networking .
Al despatx hi hem de tornar, però a la cuina que no ens hi busquin, si no és per plaer.
