Feta per anar per davant en el marcador

BarcelonaPotser a Croàcia la va trair la seva autoestima. Se sentia tan poderosa després de tres pròrrogues guanyades que va sortir a menjar-se França, qui, per favoritisme –que no pas per voluntat–, hauria hagut de ser qui portés la iniciativa. Vist amb perspectiva, i malgrat el deliciós primer quart d’hora dels croats, va ser una decisió perjudicial perquè va permetre a l’equip de Deschamps moure’s des de l’escenari que més domina i que més fort el fa: funcionar des de la rèplica.

També hauria sigut un bon context per a Croàcia, perillosíssima quan corre amb Perisic al contracop, però l’última setmana de Mundial ha anat obligant l’equip de Dalic a portar el domini, pressionar molt amunt i jugar a camp contrari. Dinamarca, Rússia i Anglaterra se li van avançar en el marcador i van deixar-li poc més marge que atacar i atacar. El dilema és que ho ha fet tan bé i amb tants bons complements ofensius (les pujades de Strinic per l’esquerra, els canvis de banda de Perisic i Rebic o la búsqueda d’una escletxa de Mandzukic) que s’ha convertit, sense voler-ho, en la versió oposada de la que va mostrar en el seu partit més rotund, el d’Argentina. Pel camí, va haver de canviar les transicions per l’atac organitzat i la final li va esclatar a la cara amb crueltat.

Qui sap si a Croàcia la va trair el seu magnífic mig del camp, contradictòriament. La superioritat del triangle Brozovic-Rakitic-Modric sobre el trio Kanté-Matuidi-Pogba va contribuir a què el joc es concentrés en l’últim terç de camp francès, on a Croàcia només li faltava aclarir l’última acció per posar en perill Lloris.

Acumulava molts efectius per davant de la pilota, però cada centrada a l’àrea era topar amb Varane i Umtiti i per dins no s’aconseguia generar prou avantatge per evitar l’ajuda francesa, per molt que Rakitic i Modric anessin netejant la zona i guanyant els seus duels amb Matuidi i Pogba.

L’assetjament croat era total. El recurs de França era poc més que anar enviant pilotes al cos de Giroud i a la carrera de Mbappé, a qui Vida controlava bé al principi.

Amb aquest joc directe, França va tenir-ne suficient per rondar l’àrea i fingir una falta. L’enèssima falta lateral que Griezmann penja amb tota la mala baba a l’àrea per generar confusió. Un mal refús, una pentinada. Un gol. L’1-0.

Aquesta França està dissenyada per anar per davant en el marcador. La final l’hi va permetre tornar-ho a fer quan pitjor ho estava passant i, des d’allà, va moure’s tranquil·lament. Ni tan sols l’1-1 la va inquietar perquè de seguida va trobar-se unes mans i un penal que van tornar a donar-li el poder de posar-se a defensar.

I aquesta Croàcia conviu tan malament amb la derrota que s’hi rebel·la sense mesura i sense seny. I perforar la roca francesa reclamava molta més pausa –que Modric i Rakitic maduressin les jugades–, que passió i rauxa. Aquest anar endavant orgullós que havia donat a Croàcia vides extres a les tres pròrrogues anteriors va acabar de sepultar-la a la represa, quan a Mbappé i Pogba se’ls van obrir els espais per exhibir potència física i liquidar la final amb dues fuetades. Dues bofetades per a Croàcia.