El filial com a instrument
Hi ha pocs quilòmetres entre la Ciutat Esportiva i el Miniestadi però venim d’uns últims anys en què han semblat viure en dimensions paral·leles. Poques passes separen els despatxos dels responsables de l’àrea esportiva però hi ha hagut poques reunions on s’hagi posat sobre la taula una estratègia conjunta de tota la factoria futbolística blaugrana. Des del primer equip fins al conjunt més modest de la base. De cop i volta, des del Miniestadi apareix una oportunitat òptima per canviar radicalment aquesta dinàmica. El retorn del Barça B al futbol professional aporta (a banda de diners extres en drets de televisió i un seient més a l’Assemblea de la Lliga de Futbol Professional) un instrument de primer ordre per complementar el primer equip del Barça. I fa la sensació que el tarannà de Valverde i la seva trajectòria com a entrenador de l’Athletic Club hi poden ajudar.
Cal també no emborratxar-nos de demagògia. Siguem clars. Ara mateix és impossible generar 5-6 jugadors anuals de la base que nodreixin el primer equip amb garanties. Si algú pensa en això viurà en la frustració de qui no veu complertes mai les expectatives. Del filial en podem esperar una plataforma perquè acabin de madurar un o dos jugadors que apunten maneres. Parlem de noms concrets. La temporada que ve han d’acabar de consolidar les opcions de futur Marlon, Cucurella, Palencia i/o Aleñá. Només que la meitat surtin bé, el rendiment futur per al Barça resultarà importantíssim. I si es decideix mantenir la combinació de joves valors amb futbolistes experimentats que coneixen la categoria, no hi ha cap motiu per pensar que el Barça B no pugui consolidar una època llarga a Segona. Per cert, això de combinar veterans amb joves amb futur no és una novetat d’aquestes temporades sinó que ja s’ha anat aplicant des de principis de segle.
El que resulta urgent és una mirada àmplia sobre tota l’àrea esportiva per dissenyar una estratègia comuna. No pot seguir ni una temporada més la parcel·lització del futbol del Barça en compartiments estancs que no es comuniquen. Algú, qui triï el president, qui sigui, però algú ha de tenir la responsabilitat de marcar els objectius, fer el seguiment, determinar les mancances i aplicar el mètode. Toca posar l’accent en el model i fabricar jugadors de primer nivell no només per al primer equip sinó també per posar-los al mercat i obtenir-ne ingressos. És la mare dels ous i és un miracle que hàgim arribat fins aquí amb el disseny actual i amb les responsabilitats repartides.