Els fills dels presos, les víctimes invisibles
D’entrada no qüestiono el compliment de les lleis, però defenso que no només se n’ha de mirar la lletra sinó també l’esperit. En un món complex com el nostre, les lleis no poden descriure tots els casos concrets, de manera que de vegades requereixen una interpretació i comprensió hermenèutiques, en les quals per a mi han de prevaldre valors fonamentals com la dignitat i el respecte a la persona humana.
He escrit sovint sobre la presó, perquè la privació de llibertat és el càstig més greu que es pot imposar a una persona. Però la presó no només afecta a qui hi és intern, sinó que té moltes altres conseqüències. En aquest cas em refereixo als fills i les filles de les persones preses, infants que amb freqüència són víctimes invisibles, que pateixen l’anomenada victimització secundària.
Fa un parell de dies es va produir un conflicte que si no fos pel context polític que estem vivint hauria passat desapercebut. Un nen petit, el fill de Josep Rull, va tenir un accident mentre visitava el seu pare a la presó en un dia especialment significatiu per als infants, la vigília de Reis. En vista de la gravetat dels fets, ja que sembla que va patir una caiguda que li va fer perdre el coneixement, va ser traslladat en ambulància a l’hospital de Manresa. El reglament penitenciari (l’article 161.4) preveu la possibilitat que la direcció d’un centre d’internament concedeixi un permís extraordinari als progenitors en cas d’urgència, si bé estableix una diferència entre presos penats i preventius, ja que aquests últims necessiten, a més, una autorització expressa de l’autoritat judicial.
En el cas que ens ocupa, el tribunal competent per a l’esmentada autorització era el Tribunal Suprem, però, fins on jo sé, no té jutjat de guàrdia, de manera que em sembla difícil que el 5 de gener a la tarda es pogués pronunciar amb la urgència requerida. A això s’hi suma el fet que abans de la concessió del permís, la direcció de la presó de Lledoners el va sol·licitar al jutjat de Manresa, el qual no el va ni autoritzar ni denegar, ja que va considerar que no era competència seva. Al meu entendre, l’autoritat del centre penitenciari va fer prevaldre com a principi fonamental l’interès superior del menor i en conseqüència va concedir el permís necessari perquè el pare pogués estar amb el seu fill, i va ponderar especialment en la seva decisió tant la gravetat com la urgència del cas. Tot plegat avalaria que, donades les circumstàncies concretes d’aquell supòsit, es pogués concedir un permís extraordinari.
Voldria recordar que no fa pas gaire un sector de la societat va criticar durament Paula Montero, directora del mateix centre, quan durant una vaga de fam va aplicar la normativa penitenciària de mantenir la destinació dels presos en vaga (que no era altra que el menjador). Avui, un altre sector la critica amb la mateixa duresa perquè en un cas d’urgència va prendre una decisió que al meu entendre està fonamentada en el respecte a l’interès superior del menor reconegut tant en les nostres lleis com en els tractats internacionals.
Són temps francament difícils per a persones competents i compromeses que han de prendre decisions que se solen interpretar des d’interessos partidistes, independentment de motius objectivables. Per això, el meu respecte i agraïment en aquest cas a la directora i el seu equip, que dirigeixen en circumstàncies excepcionals una presó amb prop de 700 interns i en la qual intenten implantar un sistema de participació i de convivència que ajudi a la futura integració de tots els presos en la societat. I tinguem respecte i dignitat, independentment de les idees de cadascú, per a nou persones que porten massa temps privades de llibertat i que afronten un judici duríssim per haver defensat les seves idees.
