Filosofia
Al seu llibre sobre Epicur, Emilio Lledó diu que “la filosofia ha de consistir en un exercici múltiple d’humanització i llibertat”. He recordat aquesta idea en llegir que el Parlament espanyol, en un rar moment de lluïdesa, ha decidit per unanimitat que la filosofia recuperi protagonisme en l’ESO i el batxillerat. Humanització vol dir reconeixement de la consciència dels límits, acceptar que “som homes i res més que homes”, com li agradava dir a Joan Fuster. Llibertat vol dir, en l’estela de Kant, “ser capaç de pensar i decidir per si mateix”. Un cert “desarrelament”, seguint Lledó, “respecte de tots aquells nusos ideològics, mites, ritus religiosos, prejudicis culturals, interpretacions tradicionals, aposentats sense crítica en el llenguatge i transmesos de manera inercial”.
El caràcter contingent de l’ésser humà, que neix, creix i mor, és tan difícil d’assumir que necessitem generar construccions de sentit que ens donin un espai de confortabilitat.
Per què la filosofia és útil per a la formació? Per ajudar en l’emancipació. La perspectiva filosòfica és la de l’ètica crítica que assumeix la consciència de límits -no tot és possible- i la fragilitat de l’experiència -tot podria haver estat d’una altra manera-. “En aquest començament de mil·lenni -escrivia Magris el 1996- moltes coses dependran de com resolgui la nostra civilització aquest dilema: combatre el nihilisme o dur-lo fins a les últimes conseqüències”. La crisi del 2008 ens va demostrar on porta la pèrdua de consciència dels límits, com demostra també el negacionisme del canvi climàtic.
Filosofia per recuperar la decència. Perquè la ciutadania guanyi capacitat d’empoderament: veu i decisió. Però des de l’exigència del pensament que adverteix sobre els mites que es construeixen en cada moment, que no deixa de qüestionar els llocs comuns compartits, encara que faci apostes conjunturals de moral provisional a favor d’alguns d’ells, i que és exigent contra la frivolitat i la desjerarquització dels valors i les idees. És a dir, contra la indiferència que nega la dimensió política de les persones per fer-les més manejables i assenyala l’altre com a diferent per poder-lo marginar.