Una final com a premi a la maduresa del Barça

BarcelonaDe mica en mica, el Barça cada vegada s’assembla més a Ernesto Valverde. Un equip assenyat, madur, que no es posa nerviós en escenaris calents, capaç de guanyar i aprendre treballant metòdicament. Després de debutar en una final en què els mèrits per ser-hi no eren seus, la Supercopa, el Barça d’Ernesto Valverde ja té la seva primera final, la de la Copa del Rei. Apagant el foc de la caldera valenciana amb futbol de toc (0-2), el Barça es va citar amb el Sevilla el 21 d’abril vinent en una final que reedita la de fa dos anys i que, per variar, encara no té escenari definit. Coses de la Copa espanyola, una competició en què molts cops hi ha més emoció per decidir la seu de la final que no per saber qui la guanyarà.

No era aparentment un partit senzill però el Barça, malgrat una gran ocasió de Rodrigo a la primera part amb empat sense gols, va entendre a la perfecció com havia de sortir al terreny de joc de Mestalla. Ignorant els insults rebuts a l’arribada al camp, ignorant els sacrificis defensius dels homes de Marcelino i ignorant el resultat de l’anada, el Barça va sortir a atacar, en una doble jugada: marcar era la millor manera de trencar el cor dels valencianistes, i tenir la pilota era la millor manera de defensar, sense exigir gaire a un Gerard Piqué que va acabar jugant els 90 minuts al costat d’Umtiti, malgrat els dubtes dels dies previs. Zaza, un davanter amb ànima de boxejador, i Rodrigo, un futbolista cada dia més llest, van donar una mica de feina als centrals blaugranes, però durant la major part del partit el Barça va protegir els seus centrals amb una màxima cruyffista: si tens la pilota, el rival no et pot atacar.

La primera declaració d’intencions de Valverde va ser un equip titular que feia patxoca, amb Busquets i Iniesta controlant el ritme, i Messi amagant la pilota com si es divertís, com si fos un joc consistent a anar movent-se per la gespa amb la pilota als peus burlant els que l’hi intentaven prendre. L’únic jugador que no semblava estar endollat era André Gomes, que davant la seva antiga afició no aconseguia entendre què calia fer, centrant quan no hi havia ningú per rematar, perdent la posició i, sobretot, la confiança dels companys, que van deixar de passar-li la pilota. Valverde, al descans, no va tenir cap més remei sinó fer entrar Coutinho, i aquest va marcar en la primera jugada en què va tenir una oportunitat.

Abans, el València, amb alguns atacs verticals, havia aconseguit il·lusionar els seus, tot i que el Barça era molt superior i deixava el rival sense la joguina que tothom volia, una pilota que era acaronada per Iniesta i Messi. Al descans, Valverde, llest, va veure que calia treure del camp André Gomes i donar minuts a Coutinho per castigar un València que estava obligat a obrir-se. I així va ser, amb espais, que Luis Suárez va centrar al segon pal i el brasiler es va estrenar amb un gran gol, deixant-se lliscar per la gespa abans de tocar amb delicadesa la pilota.

El gol va deixar grogui un València que, a més, va perdre per lesió Rodrigo i Garay. Malgrat una gran oportunitat de Gayà en què Cillessen va obrar un miracle, quan semblava que arribava el gol de l’empat, la diana del brasiler va trencar la resistència d’un equip valencià immers en un tram complicat de la temporada, massa cansat, sense aire als pulmons. El Barça, en canvi, ha anat madurant el projecte i els dos jugadors que es podien perdre la final en cas de ser amonestats, Alba i Suárez, van saber mantenir el cap fred. L’uruguaià, de fet, va acabar participant en la jugada del 0-2 d’un Rakitic sempre omnipresent, just abans del debut de Yerry Mina per Piqué, quan el marcador ja no corria perill.

El Barça, amb el Suárez més solidari, buscarà en la seva 40a final guanyar per primer cop quatre títols de Copa consecutius, una fita que el Madrid va aconseguir el 1908 i l’Athletic el 1933. El present és blaugrana. El present és el Barça de Valverde, un equip madur que sap gestionar els escenaris més complicats amb seny i paciència.