Finals de cicle

Estem vivint els últims anys del règim que va entrar a governar el Barça l’estiu del 2003. Els últims anys poden ser quatre, dos o un però sembla clar que l’era que es va iniciar amb la victòria del trio Laporta-Rosell-Soriano està arribant als últims minuts del partit. I quan s’acaben les hegemonies, també les polítiques, generen períodes de convulsions internes i externes. I venim de dies molt més que convulsos, volcànics. Es fa molt difícil d’imaginar que en les pròximes eleccions, es convoquin quan es convoquin, hi hagi una opció amb garanties de victòria que sorgeixi del Big Bang del 2003. Als últims comicis, tots els candidats provenien del nucli guanyador d’aquelles eleccions en què es va imposar el cercle virtuós.

Es dona una altra circumstància. L’actual president haurà de comparèixer a l’Audiència Nacional acusat de dos delictes greus pel cas Neymar i ha acceptat una conformitat que compromet el club en el cas del delicte fiscal en aquest fitxatge. L’anterior és a Soto del Real en presó preventiva i se li auguren problemes amb la justícia durant un llarg període. El d’abans ha estat set anys enfangat amb els seus directius en una demanda d’acció de responsabilitat que ha amenaçat els seus patrimonis fins fa dos dies. Tots ells eren amics i companys de viatge en l’aventura electoral que va succeir el final del nuñisme i el gaspartisme, fins que van començar les hostilitats que ens han fet viure el pitjor ambient social de la història del club. Amb aquest panorama, i tenint en compte que l’ambient s’ha enrarit prou perquè es plantegi una nova futura possible hipotètica candidatura que no sorgeixi dels que han administrat l’hegemonia dels últims 14 anys, ¿amb quin argument es pot portar algú exitós en el seu àmbit empresarial a posar en qüestió el seu patrimoni familiar per un càrrec sense remunerar que acaba esdevenint una cadira elèctrica d’alt voltatge? Qui el convencerà? ¿Es pot aconseguir si l’últim precedent de president sense problemes amb la justícia l’hem de trobar fa dècades?

Els del 2003 han aconseguit el millor esportivament però també el pitjor en l’àmbit institucional i social. Hem omplert el museu de trofeus i el cos de cicatrius. Totes dues circumstàncies, inoblidables. Potser ha arribat l’hora que s’apartin tots, els uns i els altres, pensant que, com es va dir en el seu moment, primer és el Barça.