És el finançament i no la tributació

El dúmping fiscal se sol entendre pels seus efectes distorsionadors sobre la localització dels agents econòmics des de nivells de pressió fiscal inferiors. Si repassem l’evidència disponible, més enllà de la teoria del homo economicus que reacciona a preus baixos –tota la resta de coses igual–, podrem entendre que més elements juguen en la decisió d’on situar una activitat econòmica: així, la cistella de serveis públics als quals s'associa la tributació i la capacitat de generar ingressos privats que permetin el fet d'ubicar-se a una jurisdicció o altra són rellevants. De manera que el caeteris paribus de cara a interpretar el diferencial del tipus impositiu com a decisiu en les localitzacions fiscals no es dona a la realitat. Tot i això, a la premsa, els analistes del sistema fiscal acostumen a fer conclusions fortes considerant només la fiscalitat de manera aïllada.

El dúmping fiscal de Madrid amplia la bretxa entre comunitats

En l’àmbit acadèmic, la discussió rau en què l’avantatge fiscal no se situa sovint en la comparativa de tipus nocionals (teòrics), sinó en els efectius (molt més difícils de singularitzar) i de l’actuació de la inspecció tributària. I també en què el dúmping ve més per la banda del finançament de la despesa que els permet l'actual finançament de la Comunitat de Madrid, Ajuntament i capital de l’Estat, que de la seva fiscalitat teòrica. Tot això fa que, gastat aquest excés a conveniència, la capacitat de coadjuvar des de la política pública al creixement econòmic i al benestar social faci dentetes a altres que pateixen un pitjor finançament de la seva despesa, i que es veuen, a més, empesos a augmentar la pressió fiscal pròpia, ampliant la diferència que alguns visualitzen després com a millor gestió fiscal, com si aquesta fos intel·ligent i decidida lliurement.