Com financem la factura del covid
El cost de la crisi del coronavirus per a la nostra economia pot arribar a ser molt més alt que en altres països europeus. Aquesta setmana institucions com l’Airef (Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal) o el centre d’anàlisi Funcas han publicat les seves previsions de tancament de l’economia espanyola per a l’últim trimestre de 2020. Estarien al voltant del 0% o l'1,7%, cosa que implica una caiguda del PIB l’any passat de més del 10%. L’inici d’aquest 2021 tampoc sembla gaire esperançador en termes econòmics, amb un primer trimestre amb un creixement més baix de l’esperat. La factura dels costos del covid-19 només l’hem començat a veure, i el problema que ens ha de preocupar ara no ha de ser com pagar-la.
La gran xarxa de seguretat que han suposat –i encara són- els ERTO, les transferències directes a famílies i empreses o les moratòries fiscals han elevat l’endeutament públic a nivells mai vistos. L’economia espanyola manté de forma estructural un dels dèficits públics més alts d’Europa, però el coronavirus ens ha portat a rècords de més del 110%. I el Fons Monetari Internacional preveu que aquest percentatge pugui seguir augmentant fins més enllà del 2025.
Malgrat aquests nivells de deute, hem de tenir en compte que el preu que en paguem és molt baix. De fet, si tenim en compte tant els interessos com l’amortització, estem pagant menys ara que quan el deute públic era més baix. ¿I com s’explica aquesta diferència? En aquest moment, el tipus d’interès de les noves emissions de deute públic espanyol a deu anys és negatiu. De nou, una situació que no havíem vist mai en la nostra economia. I no es tracta d’una excepció a Europa, tot i que fins fa ben poc aquests interessos negatius es reservaven gairebé en exclusiva per a l’economia alemanya. El que està buscant el Banc Central Europeu amb les polítiques monetàries expansives, de compra de deute, és que els països puguin tenir una cobertura davant el covid-19. Una cosa que no es va fer durant l’última crisi, quan es prioritzaven les polítiques d’austeritat, que ens van portar a un cost de l’endeutament gairebé inassumible. En aquest moment el missatge clar és potenciar el creixement, i no l’estalvi.
Això vol dir que si mai ens hem d’endeutar, ara és el moment. Quan les necessitats són més grans que mai i el cost del deute és baix. El mateix Mario Draghi va dir que el deute no és dolent, si s’utilitza bé. I aquí és on hi ha la condició fonamental.
Si fem servir el deute per a inversions productives, que augmentin l’eficiència de la nostra economia, el creixement generat ens permetrà no només tornar-lo, sinó també augmentar el nostre benestar. Es tracta d’aconseguir que la nostra taxa de creixement sigui sempre superior al tipus d’interès que paguem pel deute. Així, i simplificant, el deute disminuirà amb el creixement econòmic. El mateix argument serveix per als préstecs dels fons del Pla de Recuperació Europeu, en què els tipus d’interès són també molt baixos. El risc és que fem servir malament aquest diners, en despeses o inversions que no millorin la productivitat i el dinamisme de la població i de l'economia espanyola i catalana. Cal afrontar no només el pagament del deute i les factures de la crisi del covid, sinó també els reptes previs que ja teníem, com la digitalització, les polítiques de família, l'envelliment de la població o la transició ecològica.
Evidentment, a l’hora de pensar en nous programes i polítiques, o mecanismes d’ajut a les famílies i empreses durant la crisi, cal tenir en compte també altres fonts de finançament més enllà del deute. La nostra recaptació via impostos és baixa en comparació amb la d’altres països europeus, amb uns ingressos públics al voltant del 38% del PIB. Tenim una productivitat baixa, alts nivells de desigualtat i altres indicadors preocupants per al creixement a llarg termini, com són les taxes d’abandonament escolar o la important bretxa digital. I la pandèmia, com l’arribada d’un meteorit, no ha fet res més que accentuar les nostres necessitats, i farà caure els ingressos fiscals com a conseqüència de la recessió.
Cal tenir en compte que els baixos tipus d’interès del deute i les polítiques monetàries expansives no duraran per sempre, i que suposen una tensió política amb altres països europeus. Alhora, no podem expandir el nostre estat del benestar, amb mesures com un ingrés mínim vital que arribi a totes les famílies que ho necessiten, amb un sistema de recaptació fiscal insuficient. Però la factura de la crisi només l’hem començat a veure, i evidencia carències de la nostra economia que venen de lluny, tant en sanitat com en educació o en cures. Endeutar-se ara no és dolent, sinó inevitable. El secret serà invertir-ho bé.
